Ha de ser la bona

XAVIER ALIAGA

Un dels traumes col·lectius del nacionalisme d’esquerres (i adjacents) del País Valencià ha estat l’escassa (quasi nul·la) articulació d’un sistema comunicatiu en llengua pròpia. En aquestes carències hi juguen molts factors, però un en concret que de vegades no s’acaba de pair és la dificultat intrínseca -prèvia a la crisi econòmica general- a l’hora de posar en marxa i fer que rode un mitjà de comunicació. Del caire que siga.

Fins fa poc, molts es feien creus per la inoperància d’una societat incapaç de generar, com passa a Catalunya, un diari convencional en la llengua del País. La resposta és senzilla, crua i no massa afalagadora: no ha hagut demanda suficient per impulsar un mitjà així. Ni tan sols abans de la crisi. Durant anys, El Punt ho va intentar, però l’absència de massa crítica (lectors, anunciants...) i les pròpies carències del projecte ho feren inviable. El suport financer o logístic català ja sabem que no és suficient. I els productes importats tampoc no són la resposta: abans de la seua fusió amb El Punt, el diari Avui va deixar de distribuir-se al País Valencià. Malgrat algunes protestes de caire patriòtic, la decisió era impecable des del punt de vista empresarial: l’esquifida venda no sostenia la distribució. Darrerament, podeu trobar el diari Ara a alguns quioscos. És un bon diari, ben fet i amb bons continguts. Però no trobareu allà gaire informació específica del País Valencià ni signatures valencianes.

Altrament, amb la premsa generalista en una situació límit, ningú no pensa ja que és possible al País Valencià un diari convencional (això és: en paper i amb versió digital) d’orientació progressista i escrit en català. Hi havia l’alternativa dels diaris estrictament digitals. Però la xarxa encara és un Everest com a model de negoci (en castellà o en anglès, imagineu en valencià) i productes ben dissenyats i amb continguts potents com ara L’Informatiu i Full Quatre van desaparèixer abans de poder consolidar-se.

En totes aquestes aventures hi ha un seguit considerable de peixos que es mosseguen la cua i que tenen a veure amb la potència de la demanda, la qualitat o adequació de l’oferta i les servituds pròpies de l’era 2.0. i el seu mantra de la gratuïtat. Trencar aquestes dinàmiques no sembla fàcil. I no serà per manca de bons professionals fent números, dissenyant projectes i cercant el seu cau en aquest volcànic món de la comunicació. Però la realitat és obcecada i, de vegades, qui signa aquestes ratlles s’ha vist obligat a bolcar dosis de realisme sobre les il·lusions d’alguna gent.

Aquest era el punt de partida. I llavors aparegué el projecte de La Veu del País Valencià. Allò que diferencia aquesta iniciativa d’unes altres és un model de negoci sensat que depén de subscripcions voluntàries amb una aportació mínima d’un euro, l’equivalent (simbòlic, visual) d’un café. D’alguna manera, una variant del micro-mecenatge (crowdfunding), que està obtenint bons resultats en el camp de la creació. Enteneu de què estem parlant amb això de model de negoci: ingressos suficients perquè el mitjà se sostinga i un grapat de professionals paguen factures. Ningú no parla de fer-se ric.

El mitjà ja és una realitat. Fer-ho sostenible depén de la gent, de les mateixes persones que maldaven per la manca d’espais comunicatius. Els pressupòsits són modestos i la consolidació dependrà no sols el finançament a mitjà i llarg termini, sinó la capacitat cívica de participar i interactuar: a més mecenes i anunciants, més mitjans, més continguts propis, més qualitat. A més participació, més identificació, més paper social. Un altaveu millor. Estem farts de males notícies: aquesta ha de ser la bona.



 (sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat