Hi hagué els típics comentaris que podeu imaginar. Però algú em va deixar caure que amb això estava contribuint, com el programa, a menystenir i ridiculitzar les nostres classes populars. Aquesta persona va adjuntar informació sobre el llibre d’Owen Jones Chavs: La demonización de la classe obrera, un volum destinat a denunciar com des dels mitjans de comunicació i des del poder a Gran Bretanya es presenta aquelles persones sota els estereotips d’irresponsables, ignorants i delinqüents. Una coartada perfecta per desatendre les desigualtats i per fomentar l’odi entre classes. Encara no he llegit el llibre, però hi havia una al·lusió que em va cridar l’atenció perquè tenia ben present el referent, el personatge de Vicky Pollard de la sèrie Little Britain, l’equivalent a una xoni espanyola de manual, una mena de Belén Esteban però greixosa i extremadament vulgar. Un personatge odiós que generava un potent efecte còmic a còpia d’estirar de la caricatura fins a extrems brutals.
No dubte de les tesis de Jones, però el context a Espanya em sembla sensiblement diferent. Sovint s’acusa programes com ara Callejeros de convertir la desigualtat i les diferències de classe en un espectacle televisiu. I és així. Però curiosament aquest tipus de programes tenen molta acceptació entre els col·lectius retractats, que adopten el rol protagonista. A Espanya, de fet, la televisió no fa burla del xonisme com a fenomen, sinó que el reforça i legitima. I no hi ha l’equivalent de Vicky Pollard: més aviat, sèries de l’estil d’Aída presenten aquest col·lectiu d’una forma entranyable, propera, perquè l’espectador de Vallecas o Patraix s’hi identifique. El xonisme, de fet, és el rei dels programes de tele-realitat. I la forma de vida del proletariat, els seus gustos, la seua forma de parlar i de contemplar la vida, ha esdevingut una mena d’espectacle televisiu observat amb una ganyota de fàstic per les classes progressistes i il·lustrades però beneït per l’audiència.
Políticament, a més, estem lluny d’una guerra de classes. Durant dècades, i el País Valencià n’és un exemple paradigmàtic, les classes populars han estat la munició electoral de la dreta gràcies al desclassament temporal produït durant la borbolla urbanística i per la comunió ideològica entre el poder i un amplíssim sector social, rabiosament conservador que incloïa el xonisme en les seues diferents manifestacions. La prova d’això fou l’enfonsament de l’anomenat “cinturó roig” de València, feu tradicional del PSOE. En la dialèctica de lluita de classes hi havia factors que Marx no podia preveure, com ara una aliança entre la dreta i la classe obrera per motius ideològics i, gràcies a la rajola, també econòmics. Si més no, recordeu aquell obrer de Salvados que bramava per la tornada de José Maria Aznar perquè amb ell li havia anat molt millor. I si atenem a l’eix temporal, de segur que era així.
Potser amb la crisi i la gestió del PP aquella identificació del benestar econòmic amb la dreta es faça miques, però ideològicament hi ha encara un important blindatge: l’esquerra política i social, per a àmplies capes, és sinònim d’antiespanyolitat, de drets per a “moros” i “maricons”, de cultura, de línies en valencià i, en general, d’un imaginari que xonis i papàs i mamàs de xonis odien amb totes les seues forces. Costa trobar terrenys d’empatia. Costa creure que tot siga cosa de la manca d’educació i oportunitats. O dels designis del poder. Costa desfer-se dels prejudicis.
