Molt abans de la crisi, el malalt ja presentava els símptomes de la malaltia. Però ja anava bé així. La prosperitat, tot i que siga falsa, és un narcòtic molt potent, molts participaven d’aquell gran viatge on tot semblava possible: que un paleta conduís un BMV o que una família de classe mitjana lluira vaixell en un port esportiu. Qui anava a preocupar-se de Gürtel, Brugal, El Bigotes, el saqueig en RTVV, la sonorització de la visita del Papa o la destrucció del litoral? Anestèsia general. I alguna cosa més.
L’immens saqueig que ha sofert l’Estat per part de polítics i banquers tampoc no s’acaba d’explicar sense un ambient especial, un ànim col·lectiu propiciatori que anava més enllà de la sordesa i la ceguesa socials mentre durava la festa immobiliària. Dimecres em sobtava una notícia: la Guàrdia Civil havia imputat 4.000 persones (sí, amb tres zeros, no és una errada) en tota Espanya per un suposat delicte de falsificació de certificats de residents a les Illes Balears per obtenir descomptes en els bitllets d’avió. És fantàstic. I si féu una recerca no massa exhaustiva sobre històries d’aquestes, trobareu xarxes organitzades per copiar exàmens a la universitat, per falsificar papers i cobrar pensions, per obtenir carnets de patró de vaixell sense fer un brot i així successivament. Qui més qui menys coneix parelles que menteixen sobre el domicili per obtenir una plaça escolar. O casos de gent que ha simulat un divorci pel mateix.
Sense parlar de frau fiscal o a la Seguretat Social, hi ha milers de modalitats de frau posades en marxa a Espanya fins i tot quan les coses anaven bé i ens podien permetre ser solidaris. Perquè frau és no pagar a la comunitat, o enganyar un inquilí, o guanyar una plaça de funcionari i dedicar-se de seguida al dolce far niente, o emprar el sindicat, la universitat o una associació cultural en benefici propi. O fer un ús indegut dels serveis públics. La generalització d’aquestes pràctiques ens allibera de la mala consciència (“tothom ho fa”) i, fins i tot, ens produeix una mena de ressentiment si el nostre procedir ha estat el correcte, la sensació d’estar fent el babau. Aquell “tothom ho fa” està en la base del perillosíssim “tots són iguals” aplicat als polítics i que era un dels components intrínsecs de l’anestèsia general. La tiraré més llarga: cada vegada que ens conformem mirant uns altres indrets, pensant que “en tots els llocs passa el mateix”, que no és cert, segellem amb foc la nostra mediocritat, la nostra patètica incapacitat de transformació.
El problema és molt greu perquè la solució no rau solament en la (difícil) regeneració de la política. Hem de regenerar generacions senceres envilides pel franquisme sociològic o per aquest nou individualisme insolidari, ferotge i amoral. Hem de tornar a aprendre a viure en comunitat, a tindre un àmbit públic compartit que siga una oportunitat de benestar, no de benefici personal. S’ha d’acabar amb la impunitat del descarat i l’aprofitat, prestigiar l’honestedat i estendre els cordons sanitaris perquè els cigrons negres no arriben a la política, la banca o a la cooperativa del poble. Tardarem dècades. En el cas hipotètic que estem disposats a reconèixer-nos en la malaltia o ens limitem a acarnissar-nos amb els bocs expiatoris.
