L’escopeta de balins

14 febrer 2013 01:00h
En un capítol de la primera temporada de la devastadora sèrie Boss, localitzada a Xicago, hi ha una mena de reunió d’un consell escolar que debat la privatització dels centres educatius. La càmera ens mostra un pare fent un emotiu i brillant al·legat en favor de l’educació pública i en contra de la mercantilització. És ovacionat. A continuació intervé la dona de l’alcalde (en el paper polític assignat a les primeres dames dels Estats Units) defensant els plans de privatitació en funció dels interessos dels xiquets i no dels professors. Les empreses privades no estan condicionades pels sindicats “que defensen els mals professors”, ve a dir, al temps que defensa les bondats de gestions econòmiques com ara una central de compres que abarateix els costos i permet “pagar més als professors que s’ho mereixen”. Conclou dient alguna cosa així com que la bona educació també requereix fer números. El director de l’episodi, Mario Van Peebles, equilibra l’efecte en l’espectador amb un ús ideològic del muntatge: en acabar el discurs de l’alcaldessa consort, se sent de fons una ovació però se’ns presenta un plànol de dues mares de raça negra que no aplaudeixen i comenten la jugada amb una ganyota de menyspreu envers la primera dama. La potència del discurs, però, roman incòlume.
 
L’exemple té a veure amb la paorosa guerra ideològica sobre els serveis públics que vivim i en la qual l’esquerra no sols pateix les coartades de la crisi econòmica, sinó també un retard de dècades en elaborar un argumentari convincent i alternatives efectives per oposar a l’ofensiva neoliberal. Des de “la fi de la història”, la socialdemocràcia ha estat incapaç de dissenyar una agenda alternativa i s’ha dedicat a legitimar models de “col·laboració pública-privada” que, inexorablement, conduïen a posicionar el debat en favor de la ideologia neoliberal. Mentrestant, l’esquerra real oposava als intents de privatització un emocional discurs basat en la superioritat moral i en llocs comuns com ara l’equitat i la igualtat d’oportunitats que ha acabat desgastant-se. Troia, a més, tenia i té multitud de cavalls a dintre: des d’una gestió deixada i ineficient (per incompetència o, en el cas conservador, per no creure’s el model) a l’entrada en el funcionariat de personal sense vocació, ganes ni capacitat. I el subsòl s’ha mogut: mentre l’esquerra, allà on no governava, maldava pel deteriorament de la sanitat i l’educació públiques, les classes mitjanes fugien sovint al sector privat o concertat. No era exacta la màxima que deia que als usuaris del Model Alzira, posem per cas, sols els importava la qualitat del servei, no la seua filiació pública o privada: hi havia gent encantada de ser atesa en un hospital privat pagat amb diners públics. Per ideologia o perquè introduïa un signe “de distinció” en les seues vides.
 
L’opacitat en els números és una aliada del sector privat i els seus defensors, però almenys hi ha una qüestió clara del Model Alzira: el cànon per habitant en la zona d’influència que paga la Generalitat a l’UTE concessionària ha passat dels 411 euros en 2004, als actuals 639 euros. Si no, la concessió no era rendible. On està el benefici per a l’administració si la despesa mitjana per habitant en la xarxa pública està en 600 euros? Com és possible que en una privatització, m’és igual el format, puga estalviar l’administració, guanyar diners la concessionària i mantenir-se la qualitat del servei? La quadratura del cercle. Aleshores, per què continua tenint predicament entre la població l’entrada del sector privat en els serveis públics? La clau no sols hem de buscar-la en el prestigi eteri del sector privat, sinó també en la manera tan efectiva en què la dreta ha fomentat la divisió entre assalariats públics i privats. Aquell vell recel, convertit en rancúnia per la crisi, contra els privilegis dels funcionaris.
 
En la societat hi ha la sensació que el personal sanitari i educatiu de la privada és més diligent perquè s’hi juga el seu lloc de treball. I que les condicions laborals siguen pitjors que en la pública no sols no molesta sinó que es considera de justícia. Més encara: hi ha qui creu que les mobilitzacions del professorat i del personal sanitari no responen a una aposta pel model públic i la seua viabilitat, sinó a la defensa dels seus drets adquirits. Una percepció solidificada pels polítics que parlen de “privilegis” i no de drets, cas del cofundador d’aquella burda empanada mental nomenada UPyD, Carlos Gorriarán. La majoria de professionals es creuen el model públic i la seua viabilitat, però l’acusació de mirar pels interessos particulars no és fàcil de rebatre si els usuaris no fan costat massiu a les protestes. I no sembla que això passe.
 
En el fons, la inesgotable sensació que els defensors del sector públic han de fer front amb escopetes de balins a uns paios que disparen míssils terra-aire.
 


(sotalacreueta.blogspot.com)
next