No és precís insistir en l’absència absoluta d’equitat, la improvisació permanent i la manca d’horitzó de la política econòmica del PP. Però el fet que Rajoy, en el seu discurs inaugural, ignorara la reivindicació d’una llei hipotecària justa, demostra fins a quin punt arriba la desconnexió amb les inquietuds de la ciutadania, amb la dramàtica i angoixant agenda del dia a dia. Il·lustra l’obcecació d’uns governants en voler navegar per la crisi amb les fracassades i interessades receptes dels bombers piròmans. Hi ha millor balança comercial però perquè no hi ha importacions. Es redueix simbòlicament el dèficit però és a canvi d’uns centenars de milions més d’aturats. Resultats que no arriben a pírrics, un balanç indecorós surant sobre velles promeses sempre ajornades, com la de no fer avançar l’IVA als autònoms. Per molt que diga el president, “incompliment” mai no ha rimat amb “responsabilitat”, ni són sinònims.
Respecte de la corrupció, fins i tot sense l’ombra putrefacta del groller Luis Bárcenas planejant sobre l’escenari, les propostes de Rajoy tenen credibilitat zero. Més enllà de la retòrica vàcua del pacte, i d’algunes propostes raonables però insuficients sobre transparència, és significatiu que no es contemplen mesures com ara una reforma de la llei electoral per combatre el nociu duopoli vigent. Ni iniciatives com ara les llistes obertes (càrrecs electes que reten comptes als electors i no al partit), la limitació de manaments o mecanismes per acabar amb els nocius perfils del polític professional, l’ingent contingent que viu de la política i mata per ella. O per barrar les portes giratòries entre la política i les grans corporacions. Res d’això. Quina regeneració podem esperar d’un partit que aprofita la crisi econòmica i de model per reivindicar les diputacions, les vetustes maquinàries al servei del caciquisme i el clientelisme? Quina imatge més gràfica la de l’ex alcalde d’Alacant, diputat autonòmic i imputat Luis Díaz Alperi tallant-se les ungles en el seu escó de les Corts Valencianes com a símbol de la irresoluble distància entre els ciutadans i una casta de vividors que no representen tota la classe política però habiten en ella.
Després tenim el cas del PSOE. Té raó Rubalcaba quan diu que el debat analitza la gestió del govern, no la de l’oposició. Però per fer oposició amb contundència t’has d’investir d’un mant de legitimitat i virtuosisme que els socialistes han perdut entre genuflexions als bancs, Brussel·les, el FMI, corrupteles com la dels EROS andalusos i polítiques econòmiques siameses amb les del PP. I que el pilot de la nau siga un supervivent del felipisme no millora les coses. La forma cruel i fins a cert punt injusta en què la nova i rutilant estrella mediàtica socialista, la jove Beatriz Talegón, fou expulsada juntament amb l’ex ministre López Aguilar d’una manifestació contra els desnonaments, demostra que molta gent ja no traga amb el progressisme d’etiqueta, amb el joc amb dues baralles. I decisions com ara l’indult a Alfredo Sáez o la negativa a incorporar la dació en pagament estan encara de cos present. Era això el sentit d’Estat?
El problema és seriós. Una democràcia moribunda és un ferro candent perquè atia populismes desastrosos i ens col·loca als peus del feixisme. I no són suficients les mesures cosmètiques: s’ha de fer una neteja a fons, una autèntica regeneració. S’han de canviar les regles i els jugadors si volem preservar el joc, que és l’important. Algú em contestarà que hi ha qui està en condicions de canviar el terreny de joc ensenyant-li la proa a la pell de brau. Fins i tot en aquells hipotètics casos, la catarsi és ineludible. Falta saber com es fa tot això.
