Un posterior opuscle de Hessel, Engagez-vous! (Comprometeu-vos), aportava algunes claus. Perquè en el primer punt d’un hipotètic manual de la post-indignació hauria de figurar, efectivament, el compromís, l’acció concreta. Restar a casa i bolcar a les xarxes socials el nostre mal rotllo té una utilitat molt relativa si no eixim al carrer, ens fem visibles. Els indignats de vell poden contar com, fins fa poc, podies reconèixer la meitat dels assistents a una manifestació, del que fora, perquè sempre s’hi congregaven els mateixos. Això està canviant. No fem sang amb els motius o el retard d’aquells que ho fan ara. Ho fan. Benvinguts.
Protestar no és suficient, en tot cas. Tothom està molt ocupat i té una vida complexa, però és imprescindible abandonar el sofà i donar suport a aquells que estan en la primera línia combatent les conseqüències del salvatgisme dels mercats i els seus esbirros… Hi ha molts fronts oberts en matèria econòmica, social i cultural. Cadascú pot aportar des de la seua visió, en allò que li siga més profitós, que considere més útil. Cal parar el colp des de la trinxera, perquè els nostres líders no van a fer-ho.
El manual post-indignat, a més a més, hauria de contemplar un altre tipus d’implicació que a la majoria de la gent li resulta molt incòmoda. No podem maldar permanentment dels polítics i donar-los un xec en blanc al mateix temps que menyspreem la vinculació partidària amb una ganyota de disgust. La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres. Juguem. Entrem en el joc, ventilem els partits, participem, controlem, evitem que les pèrfides maquinàries de poder continuen podrides. Fem pujar en les assemblees, amb el nostre vot, la gent brillant i penalitzem els mediocres, no permetem la seua professionalització ni projecció. Actuem amb independència, sense exigir res a canvi. Experimentem, canviem de filiació si el que veiem no ens agrada. Creem estructures noves allà on siguen necessàries. Canviem la visió dels afiliats i la gent que passa per la política com empestats, gent dependent, tacada. No té per què ser així. Fem que no siga així. La participació política -quan més directa millor- no és una consigna d’usar i tirar: és una necessitat imperiosa, inajornable.
Fem proselitisme, en el millor sentit, convencem els nostres conciutadans que hem de regenerar el sistema, que no és cert que no hi ha alternatives. Combatem el mantra pervers que tots els polítics són iguals, perquè això beneficia directament la dreta i les plataformes populistes. El feixisme, en alguns casos. No necessitem un Beppe Grillo ni il·luminats vociferant, sinó gent sensata amb postulats alternatius i transformadors, quan més aplicables millor. Fem examen de consciència previ sobre tot allò que reprodueix els vicis polítics a escala: al treball, a la universitat, al club esportiu, al sindicat, a la colla excursionista, a les reunions de veïns… I en detectar les podridures menudes, actuem-hi, fem-les desaparèixer.
Prenem consciència que no va a produir-se un miracle mentre observem la realitat reclosos a casa, tancats en la nostra closca. No creguem que estem irremeiablement condemnats. Ni perdem el temps esperant el messies: tenim problemes seriosos i sols es poden revertir des de la base.
