L’anècdota il·lustra les dificultats que té l’alcaldessa per assumir i gestionar els entrebancs. En el passat, amb el vent de cara de l’economia, els esdeveniments i el fervor popular, tan sols l’estrambòtica prolongació del barri del Cabanyal se li resistia. I l’agressivitat desplegada en el tema demostra la nul·la tolerància de la dirigent popular a la no materialització dels seus designis. Amb el temps, a més a més, la seua situació ha empitjorat perquè l’alcaldessa no ha estat immune al descrèdit de la marca PP: les abraçades, besades i ovacions amb què era premiada per les masses s’han convertit en imprecacions. L’eixida al carrer és una activitat de risc. I l’alcaldessa del frec amb el poble es reclou al seu despatx. Els descontents ni tan sols respecten el balcó de l’Ajuntament els dies de mascletà, escenari dels seus banys de masses, perquè ha de suportar que els promotors de la Intifalla i diversos col·lectius damnificats per les polítiques del PP hagen convertit aquell antic santuari en un marc de reivindicació.
L’alcaldessa cada vegada està més incòmoda. I res l’ha incomodada tant com el fet que el seu nom forme part del sumari, encara sense imputació formal, de les aventures en València del príncep consort Iñaki Undargarín i el seu institut Nóos d’extorsió tolerada a administracions monàrquiques i malbaratadores. Veure’s fotografiada en les pàgines dels diaris dedicades a la corrupció és més del que pot suportar. I l’actitud fatxenda i decidida marca de la casa està sent substituïda estratègies a la defensiva. No era el seu estil. Quan el nom de Barberà aparegué en referència al cas Gürtel, a propòsit del regal d’una caríssima bossa, l’alcaldessa reaccionà dient que a ella li regalaven moltes coses, una forma pràctica de desactivar la bomba. Molts en el PP interpretaren que era l’actitud que havia d’haver adoptat Francisco Camps en el cèlebre tema dels vestits. En contra d’això, el president de la Generalitat digué en seu parlamentària que no coneixia Álvaro Pérez. Poc després aparegueren les gravacions amb el celebèrrim “amiguito del alma” que despullava cruament la mentida presidencial. Camps sobrevisqué judicialment, però cavà la seua tomba política.
Sabent això, estranya que Barberà haja adoptat una actitud ultradefensiva respecte del nas Nóos amb una argumentació que ni els més acèrrims militants del PP eren capaços d’engolir. És a dir, que la cabra que venia Undargarín a preu de cavall de carreres, el Valencia Summit, li la va comprar una entitat privada, la Fundación Turismo Valencia Convention Bureau (sic) i ella ni decidia, ni negociava ni signava res. Difícil posar sobre la taula un argument més llefiscós, insostenible i fàcil de rebatre: el fiscal ja ha deixat en evidència que la fundació està controlada i finançada majoritàriament per l’ajuntament i que no era creïble que l’alcaldessa ni Camps no tingueren veu ni vot en una negociació amb un membre de la Casa Real.
Fa pocs dies, coincidint amb un dels pics del canviant cas Nóos on semblava que Barberà podia salvar la imputació, l’alcaldessa li etzibà als periodistes amb un punt d’orgull i rancúnia: “El mito continúa”. Contestava un reportatge de la periodista d’El País Cristina Vázquez titulat “Rita Barberà, el mito se tambalea”. Hui no seria tan arrogant. Malgrat les evidències, Rita ha tallat la cinta que inaugura seu ocàs amb una mentida tan insostenible i ridícula com la de Camps. Potser no tinga repercussions judicials. Però ja sabem com acabà aquella història. L’eufòrica instantània entre Camps i el Duc empalmat dels temps de vins i roses del Valencia Summit no sols és una llosa sobre la imatge de l’alcaldessa: tal volta siga el final de la seua carrera política.
