El concepte no acabà de penetrar en el teixit empresarial, però val a dir que era l’Estat qui tenia en la mà generalitzar un altre tipus de benestar amb retorn social i econòmic. No hi ha res més productiu que una sanitat i una educació públiques i eficients, que incloguen una atenció adequada als estrats socials que no estiguen actius laboralment, la primera i la tercera edat i els dependents, i que, en absència de permisos remunerats, alliberen les persones en edat de treballar d’aquelles tasques. El procés a Espanya no arribà a culminar-s’hi: abans de la crisi encara no hi havia una xarxa suficient per fer efectiva la conciliació familiar i laboral d’escoles infantils i residències públiques. I la Llei de Dependència, una gran aposta social i econòmica, mai ha arribat a culminar-s’hi en condicions òptimes. Les retallades, la falsa austeritat (concepte trampa: agafen una paraula amb connotacions positives per justificar el desmantellament), porten camí de fer més ineficient l’educació (tot just el contrari del que necessitem) i pitjor la sanitat (i, per tant, la salut), un altre factor que no coadjuva precisament a fer un país més productiu i eficient.
D’una altra banda, la vida quotidiana ens ha convertit en insectes atrapats en llefiscoses teranyines que ens inunden de preocupacions i ens absorbeixen temps i energies que hauríem d’ocupar en unes altres coses més útils. Començant per la feixuga xarxa burocràtica que suposa qualsevol tràmit o que entrebanca la iniciativa empresarial i cívica, i continuant pel fangar alimentat per les grans companyies energètiques, financeres o de comunicacions, que ens obliguen a estar en alerta permanent per no ser enganyats i estafats, a negociar i renegociar per arrapar unes miserables millores. Un lladronici institucionalitzat i tolerat que adopta formes cada vegada més complexes per xuclar-li la sang a uns consumidors indefensos i esgotats.
Hem deixat aquella disbauxa sense resoldre i fem passos enrere immensos en altres àmbits. Un parell d’anys més de crisi i començarem a veure com normals coses que ens haurien escandalitzat fa temps: augment no regulat de les hores de treball, reduccions contínues de salaris, degradació de serveis públics, pitjors mitjans de transport públic i més cars… La llista se’ns farà interminable. Amb aquella combinació letal de treballar més, cobrant menys i amb menys prestacions i serveis, s’espera que siguem més productius, més emprenedors i més imaginatius. Que alcem un país a base de corretja. Que rendim en el nostre lloc de treball tot i la desfeta per por a l’acomiadament, sabent que a la porta hi ha milers i milers de persones desesperades, esperant poder treballar a canvi de quasi res. És la productivitat de la por, germen de profundes desigualtats. Un espectacle dantesc des del punt de vista d’una societat occidental.
He llegit moltes vegades que ens hem d’acostumar a la idea de ser un país depauperat. “Serem més pobres”, diuen. El plural és inexacte. Una gran majoria ens empobrirem encara més. Però les elits mediocres, corruptes i insolidàries que ens han arruïnat continuaran eixamplant les seues rendes i privilegis i, a més, trobaran en el sector privat l’atenció a què la gran majoria no hi podrà accedir ni de forma pública ni privada. Després es preguntaran per què no som “productius”.
