Tinc la primera imatge dels Obrint Pas una mica difosa en la memòria. Tal vegada fou en un llunyà sopar dels Premis Octubre, en la dècada dels noranta, quan un assolellat senyor de Cartagena xafava la moqueta de la Generalitat i una part de la societat civil valenciana despertava a bufetades de la insípida migdiada del lermisme. La reivindicació i la lluita per la llengua, la cultura o el patrimoni tornaven al primer pla. I la música, com havia passat al franquisme, renovava el seu paper catalitzador. Quan això passa, allà estan els Obrint Pas, fruit del context històric però també de l’escolarització en valencià. Amb una radicalitat adolescent, sense concessions. I un discurs musical encara tosc, sense depuració ni subtilesa, però que suposarà tota una revolució: la fusió del folk valencià recuperat per grups com Al Tall, amb la dolçaina com a referent, amb ritmes i sonoritats globals, com ara l’ska, el reggae, el harcore o el punk.

Havia nascut una escena amb una combinació imbatible i que encisarà milers de joves: una música amb pinzellades autòctones que semblava parida per moure a les masses en els directes i que contenia un rerefons reivindicatiu. És el camí obert per Obrint Pas, una denominació que, amb el decurs del temps, guanyaria en valor simbòlic. La banda no sols obri nous horitzons sonors que seran copiats i reproduïts fins l’extenuació, sinó que, contra tot pronòstic, demostra que cantant en la pròpia llengua pots arribar a ser molt gran, tocar davant de milers de persones i expandir la teua música pel planeta. I tot, malgrat el silenci institucional i els prejudicis dels teus conciutadans. No fou una casualitat: darrere de l’èxit hi ha un missatge, però sobretot la insistència, la consistència que aporta matxucar-se als assajos, que donen les hores de vol dels escenaris.

Un dia, fa poc de temps d’això, algú alçà un càstig obscè i a la televisió pública valenciana aparegué un grup que s’anomenava Obrint Pas, que cantava en valencià i que feia gires pel Japó. Les imatges d’uns joves orientals embogits amb els de Benimaclet, o practicant amb la dolçaina, potser ajudaren a obrir els ulls d’alguns: per una persecució ideològica s’havia ignorat i amagat durant anys l’èxit internacional d’una banda de rock valenciana. Per aquells dies, a més, arribà Coratge (Propaganda pel fet!, 2011), no sols el seu treball més redó, sinó també el que obri amb El país de l’olivera i en menor mesura amb Jota de valencians unes noves veredes estilístiques, un camp a explorar. Vingué també la decisió de combinar el directe tradicional amb actuacions en acústic: les seues cançons emblemàtiques presentades amb recer, amb proximitat a l’oient. Fet i fet, els adolescents de l’institut Benlliure ja estan més a prop dels quaranta que dels trenta. El temps passa per a tothom, fins i tot, ai, per a les estrelles del rock.

La majoria de bandes s’extingeixen quan les idees estan exhaurides, quan el millor que tenien a dir fa temps que està dit. Llavors sorgeixen els dubtes, els recels i les lluites internes que desemboquen en el final. Obrint Pas anuncià ahir que para de forma definida en el zenit de la seua carrera, quan creativament estan més lúcids i el seu millor disc encara calent. Molts dels seus seguidors encara no ho han paït. Però en la decisió hi ha coherència i intel·ligència. “Seguirem” és el lema escollit per a la que, de moment, és la seua darrera gira. Té sentit, perquè ningú s’imagina gent com Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Miquel Ramos o Robert Fernàndez, entre d’altres, mirant passar la vida des d’una oficina. Faran moltes coses. I, tal vegada, un dia es reuniran de nou, però sols si es veuen amb forces de concebre un disc millor que Coratge. Si no és així, ja s’han guanyat de llarg el nostre reconeixement. El pas està obert. Donem-los les gràcies.

(sotalacreueta.blogspot.com)

Comparteix

Icona de pantalla completa