Tripartit jo? Tururut!

Si no fora un tema seriós, amb implicacions d’extraordinària importància, semblaria divertida la forma en què uns i altres estan gestionant l’espectre del tripartit (“un fantasma recorre el País Valencià…”, eixe rotllo, ja sabeu), matèria preelectoral que uns volen introduir en l’agenda a colps de puny i els altres defugen com si fóra la pesta bubònica. La tragicomèdia té l’actor més patètic en el PP, atiant el record del tripartit de Catalunya i donant a entendre poc més o menys que de produir-se tan terrorífic relleu els xiquets ballarien sardanes a les escoles, la paella seria abolida, el València convertit en filial del Barça i totes les empreses col·lectivitzades.

Bajanades a banda, davant la perspectiva (possible) de perdre les eleccions, el PP trau a passejar el seu genuí arsenal d’anticatalanisme i “aigua per a tots” complementat amb la por amb el presumpte guirigall tripartit i el seu batibull de sociates amb nacionalistes i esquerrans radicals i perillosos. El dia de la maleïda marmota, un tema que fa molta mandra. I més si t’has de bregar en debats i tertúlies radiofòniques.

– El PP hace eso porque la gente tiene terror al tripartito –m’etzibava aquesta setmana en Ràdio 9 Pablo Salazar, cap d’opinió de Las Provincias.
– Mira Pablo, a molta gent el que li provoca terror és que torne a guanyar el PP amb majoria absoluta –li vaig contestar.

Supose que als partits interessats allò que els molaria és que tertulians i columnistes no proclius al PP ens férem ressò de l’estratègia de negar la major, de dir que això del tripartit és un invent de la dreta. Però alguns ja som massa grans per compartir exercicis de simulació. I menys encara per reproduir vells i acomplexats esquemes on la dreta té la iniciativa i l’esquerra xiula, dissimula i mira al sostre. Més que res perquè la cosa es pot fer molt llarga. Els partits tenen per davant una lluita aferrissada per guanyar espai i per arrapar electorat als altres. I el PSPV-PSOE s’ha guanyat a pols els atacs de la resta per la seua trajectòria desorientada i conservadora en l’extern i caïnita i autodestructiva en l’intern, pel seu mimetisme amb la dreta, per haver contribuït a institucionalitzar sistemes i formes d’actuar que ens han portat a un centímetre de l’abisme.

Ximo Puig ha argumentat, com antídot a les crítiques d’estar més a prop del PP que de l’esquerra, que Compromís vota el mateix que ell al Congrés el 95% de les vegades, tot i que ja sabem que el PSOE canvia de pell segons li toque fer oposició o governar. Ens coneixem tots. Els votants, tanmateix, hauran de decidir una cosa molt bàsica d’ací dos anys: o governa el PP o ho fan “els altres”. I quan dic “els altres” hi ha moltes modalitats i variables (algunes experimentades als ajuntaments amb més o menys fortuna) que depenen dels resultats i les negociacions. Sense oblidar que, pel mig, hi ha el factor de distorsió d’UPyD, formació que, si aconsegueix emmordassar Toni Cantó, podria traure uns bons resultats i incidir també. I ja sabem com: Rosa Díez ha dit que de cap de les maneres hi haurà pacte amb Compromís, coalició filoetarra d’ulls injectats en sang i dieta basada en nadons castellanoparlants al punt de sal. I tampoc no veig la formació magenta fent amistats amb Esquerra Unida. O siga, blanc i en ampolla: tripartit no ho sabem, però el quatripartit el podem descartar. Tot no siga que, en acabant, mengem bipartit amb creïlles.

S’ha d’entendre l’escenificació de les diferències i tot aquell teatret dirigit a eixamplar l’espai respectiu. Però abans de les eleccions les cartes haurien d’esta boca en amunt, perquè els electors sapiguem a què juga cadascú. Per no continuar especulant amb els implícits. Per deixar clar que l’única cosa que ha de témer la societat és que continue governant quatre anys més el partit que ha saquejat, empobrit i esquarterat el País Valencià. Que és possible fer les coses diferent. Sense txecs en blanc per a ningú, però amb sentit comú, capacitat de diàleg i visió de present i de futur. Si no, ja estem mal com estem.

(sotalacreueta.blogspot.com)