He decidit no canviar de tema perquè tot el que s’escriga sobre la qüestió és poc, perquè ací va estar una de les claus de l’oblit social i institucional. Hores després del programa vaig dir a les xarxes que molts periodistes valencians havien fet la seua faena sobre l’accident i que, malgrat això, molta gent no s’havia preocupat pel tema. Potser en aquell moment -any 2006, recordem- molt abans que les xarxes socials esdevingueren una eina de propagació, va mancar la potència d’irrigació de la televisió: ja coneixem l’actitud servil i bastarda de Canal 9, al servei del partit en el poder per tapar les vergonyes. I la resta de televisions d’àmbit estatal, passat el primer moment de tractament informatiu de l’accident, l’anaren arraconant en l’escaleta dels informatius fins la dissolució final.
El tema anà esvaint-se a poc a poc. Les concentracions mensuals quasi no tenien suport ciutadà. Els remors mediàtics desaparegueren. I amb ells, l’interés fins i tot de la part de la societat que compartia la indignació. Sols la constància de les víctimes, d’un grapat de periodistes i d’algunes persones (vull ressaltar des d’ací la insistència amb què el cantautor de Torrent Pau Alabajos ens ha sacsejat tots aquestos anys) ha mantingut viva la flama i la necessitat de reparació moral.
Amb tot, ha estat Jordi Évole i el seu programa el detonant perquè reprenem la indignació i l’ànsia de justícia. Pel que es conta. I per aquell final que tan bé retracta un personatge com ara Juan Cotino, tan creient, tan beat ell, tan sinistre. Fem tard, alguna manera: la penitència per aquella farsa infame havia de ser les urnes, però els nostres conciutadans vivien en un món paral·lel on tot era bonic, brillant i sonava la borsa de les monedes. La resta -i em podeu incloure, ho dic amb mal de cor- acabàrem per tindre un record vague i llunyà, fràgil, distanciat.
Hi havia un raó més personal per escriure l’article: persones molt estimades, entre elles la meua esposa, eren (o són) usuaris d’aquella línia. Podia haver estat, com milers més, un altre familiar o amic de víctima. Aquell desgraciat 3 de juliol del 2006, ja de vesprada, amb l’ensurt encara als budells, vaig passar amb el meu cotxe per un carrer Colom atapeït de gent carregada de borses i somriures, com si l’accident del matí no haguera tingut lloc. Un oblit premonitori. Em va impressionar moltíssim: Camps, Cotino i aquella banda infecta no eren els únics interessats en passar pàgina de seguida. Ho tenien ben fàcil, en realitat.
