El finançament és un símbol de la nostra irrellevància: històricament, aquesta ha estat una comunitat molt còmoda per al poder central. Ni populars ni socialistes han fet valdre el seu pes electoral respectiu (molt important per a les seues formacions matriu; totalment decisiu, segons èpoques, per governar Espanya) per reivindicar estatuts més avançats o un finançament adequat. I en matèria d’infraestructures o grans esdeveniments, Andalusia, Catalunya, País Basc i Madrid, fins i tot Galícia, han estat sempre prioritzades sense que ningú al palau de la Generalitat alçara la veu de manera convincent. Sense voler negar la responsabilitat dels socialistes valencians en aquesta ben guanyada marginació, la dreta ha estat especialment cínica en aquest sainet: quan el PSOE governa a Madrid, especialment en l’època de ZP, al PP i als seus altaveus mediàtics els envaeix una inaudita agitació reivindicativa que, indefectiblement, decau en ocupar els seus el govern central. Fixeu-vos, si no, en el dolorós tema del corredor mediterrani.
Les paraules fa uns dies del president provincial del PP, Alfonso Rus, han posat de manifest aquest cinisme. “Abans matàvem a Zapatero, i ara, a qui matem? Ja tenim prou d’ofrenar, anem a exigir”, deia en referència al tema del finançament. No és l’únic que des de la dreta ha fet una referència de gran potència simbòlica sobre la lletra de l’himne regional: setmanes enrere, una persona tan poc sospitosa com l’empresari Vicente Boluda, afirmava, a grans trets, que allò d’ofrenar glòries a Espanya havia resultat un mal negoci. Pòrtic perquè els dirigents empresarials valencians, sense fissures, hagen començat a defensar de manera bastant combativa (tenint en consideració els antecedents) un nou model de finançament.
La bonança econòmica i la política dopada d’autosatisfacció que inaugurà Eduardo Zaplana i consagrà Francisco Camps, havien tapat les misèries. Però en pocs anys, el teixit empresarial valencià s’ha trobat amb la dilapidació del poder financer valencià. I amb una administració autonòmica que ha de sumar a la dura travessia en el desert d’una gestió ruïnosa, la de Camps, la manca de maniobra per un finançament també desastrós. L’actual president, Alberto Fabra, no és alié a la reivindicació, però suposant que, com li exigeix l’oposició, el dirigent popular tinguera vocació reivindicativa davant el seu propi partit –una autèntica revolució– el nostre tarannà de comunitat intervinguda no deixa marge de maniobra: ens tenen agafats per les pilotes perquè necessitem el govern central per pagar nòmines i donar algunes alegries als proveïdors.
L’altre dia, en un debat televisiu, vaig improvisar una alternativa que, ben mirat, és una bajanada: davant el bloqueig, i tenint en consideració que hi ha un consens polític, empresarial i fins i tot sindical, caldria traure la gent al carrer en una gran (enorme, a ser possible) mobilització unitària. Tenia en la ment, i així ho vaig verbalitzar (ai!, com d’atrevida és la improvisació), la gran manifestació en favor de l’Estatut de l’any 1977. Gran moment. Bonic i unitari. Però ja sabeu com va acabar la història. Altrament, no m’imagine aquesta castigada i desmobilitzada societat, eixint al carrer de manera persuasiva per una qüestió tan etèria i allunyada de l’agenda de veritat, la del carrer, com el finançament autonòmic, perquè a PP i PSOE no els demanes horitzons més ambiciosos.
A més a més: què se’n faria de la salut de les forces vives valencianes amb 500.000 o 750.000 ànimes pels carrers de València exigint una qüestió moderadament reivindicativa, tan allunyada del nostre modèlic comportament d’ovelletes submises al pastor? Les pastilletes anirien que volarien. No sé en què estaria pensant.
