El resultat pràctic de la Batalla de València, la laxitud (diguem-ho d’alguna manera) del PSPV-PSOE amb el blaverisme i les llargues dècades de govern conservador del PP i el triomf del seu marc simbòlic i referencial, han marcat a foc en el món del valencianisme una sensació de profunda i inexorable derrota, un pessimisme cronificat sobretot als activistes de la ciutat de València, la primera i complicadíssima línia del front. Una visió hereva també dels clixés intel·lectuals fossilitzats des de fa dècades, anàlisis que pequen de manca d’actualització. O que parteixen d’horitzons d’expectatives atmosfèrics, un altre tema de debat.
El balanç ha de ser més ajustat. Sobretot, si ens posem en la pell d’una mentalitat conservadora. Estic totalment convençut que la dreta no acabar de pair que el valencianisme progressista haja fet tant de camí en l’educació, la producció cultural o fins i tot en reductes sagrats com ara les festes i tradicions, sobretot les falles. Els episodis dels darrers dies, com ara el regidor de Bolbait escandalitzat pels homenatges oficials a Vicent Andrés Estellés, “membre del reducte pancatalanista”, o els numerets diversos de Rafael Maluenda a les Corts Valencianes, agafant-se com una paparra a la criminalització simbòlica que tants èxits li ha aportat al PP, són mostres de què els conservadors detecten que el gos i la ràbia continuen vius. La no claudicació de moltíssima gent als centres educatius, als col·lectius culturals, a determinats ambients polítics davant línies roges com la unitat lingüística, o la reactualització social del terme País Valencià, en són indicadors. Per això és tan important per la dreta deixar la denominació País Valencià fora de la llei, perquè, a més de buscar un rèdit electoral, cada vegada més dubtós, oloren que serà l’única manera d’acabar amb ella. Però el resultat està sent el contrari. Diria més encara: qui sap si una part de l’èxit de la supervivència del valencianisme no haja estat haver de lluitar contracorrent.
Fet i fet, vull pensar que la fauna hereva de la Batalla de València contempla amb desconcert com l’hidra continua fabricant caps, està viva, al mateix temps que una part de les bases de votants i simpatitzants del PP deixen de banda l’ortodòxia blaveritzant: qui més qui menys ja s’ha educat en uns altres paràmetres i no acaba d’entendre històries com la de TV3: “Que la veja qui vulga. ¿No som nosaltres els garants de les llibertats personals?”, em va dir un dia un simpatitzant del PP. I tot i que la burrera no ha mort, cada vegada són menys els pares que es planten al despatx del professors de valencià amb la llanda del catalanisme. Això, ben mirat, deu tindre desconcertada la dreta cavernícola: el seu enemic no ha dimitit de les seus conviccions malgrat la violenta pressió en contra.
Penseu uns segons i s’adonareu que el País perplex que descrivia Josep Vicent Marquès ha operat alguns canvis. La perplexitat, en certa manera, ha anat canviant de bàndol, el discurs més reaccionari té encara la seua parròquia, segurament abundosa, però en el teixit social general la penetració d’aquestes històries és ja molt epidèrmica. Entre d’altres factors, perquè el debat al carrer ja no és aquell, sinó la supervivència econòmica. I la credibilitat del PP, a València i Madrid, està sota mínims. Llancem al clavegueram les pors i els complexes: els brams de la bèstia s’acabaran ofegant amb els seus propis vòmits.
