El diàleg de sords del debat educatiu

El desencís de la ciutadania davant la manca d’acord entre les forces polítiques en una matèria tan sensible com l’educació és de tot punt comprensible, però també conté una certa candidesa en oblidar que un sistema educatiu és també una corretja transmissora de valors, d’una certa visió del món. A més, tothom té un passat: el d’Espanya és una dictadura fèrria de mig segle que va gastar les aules per a l’adoctrinament religiós, social i lingüístic. Amb un èxit considerable, s’ha de dir, atesa la pervivència i vitalitat d’una forma de pensament que es pot etiquetar sense grans prevencions com a “franquisme sociològic”.
 
Si hi ha un pensament contraposat (a l’hora, per exemple, de veure les llengües autòctones com un valor i no com a patuès inservible) és, en gran part, gràcies a la tasca dels centres educatius. Per això s’han promulgat set lleis educatives en el període democràtic. I el debat ideològic es creua en un diàleg de sords amb matèries que haurien de ser de consens com ara la forma de millorar el rendiment dels xiquets i els joves.
 
Als governs els interessa millorar els resultats educatius, ja fóra cas, però també marcar el territori doctrinal. Ço és: posats a confeccionar una llei educativa, el PP difícilment va a renunciar a potenciar la religió catòlica, recentralitzar els continguts, amputar les llengües cooficials, fomentar el segregacionisme sexual i intel·lectual, per construir noves bases de privatització, i imposar la filosofia que s’estudia per treballar, no per formar ciutadans conscienciats i crítics. La llei encara ha de fer el seu recorregut parlamentari, però no sembla que hi haurà canvis substancials. S’aprovarà. Es posarà en marxa i funcionarà un parell de cursos. I, segurament, en passar les properes eleccions, si UPyD no hi posa remei, una nova majoria parlamentària la derogarà. I tornem a començar. D’aquest enèsim nou inici, de fet, és del que hauríem de parlar.
 
Perquè, des del punt de vista de l’esquerra, hi ha molta faena a fer, molts eslògans que s’han d’omplir de contingut. Posem per cas, s’ha de reflexionar a fons sobre la pressió que exerceixen determinats models econòmics sobre l’educació (¿necessita un país de paletes i cambrers alguna cosa més que llegir, l’anglés i les quatre regles?), s’ha de represtigiar el coneixement (no sols ha estat responsabilitat del PP que, durant una dècada llarga, un encofrador cobrara tres vegades més que un investigador, o la gasòfia alienant que emeten televisions públiques i privades), s’ha de recuperar la disciplina en les aules (el professor no és un col·lega: ha de ser vist com una autoritat i en això és imprescindible la col·laboració dels pares), s’ha de fomentar que l’educació és alguna cosa més que adquirir habilitats (sí, saber geografia és important, i tenir uns mínims de cultura general, també: sense això no es pot descodificar la informació que ens arriba), s’ha de posar la lectura en el centre de la formació com a eina per millorar l’escriptura, expressar-se amb correcció i no fer faltes, s’ha de detectar què és el que està passant en l’educació primària, per corregir-ho. I relacionat amb això, plantejar-s’hi si els filtres a l’hora de seleccionar el professorat són els més adients.
 
 
Tal volta és el moment d’establir si, a canvi d’unes condicions laborals i un sou dignes, s’ha d’exigir del cos docent uns mínims de vocació i implicació. I estudiar la manera d’atraure personal molt competent cap a la docència. Sols des del gremialisme es pot ignorar que, com en uns altres col·lectius, el cos docent presenta problemes de capacitació i desmotivació. Model finlandés? No, sentit comú. No sols és una qüestió de diners i recursos, que també. Hi ha més elements.
 
Evitem la segregació dels més aptes, d’acord. Però haurem de pensar què fem amb la part de l’alumnat que, per extracció social, desestructuració familiar, desmotivació o el que siga, degraden l’hàbitat escolar. I no sols és un problema d’estimulació per part dels professors: hi ha un problema social, molt profund, molt bèstia. No som els únics, però s’ha de mirar per evitar que el sistema públic siga el contenidor dels que no volen estudiar, de les deixalles educatives, que sembla ser el projecte ocult de la dreta. És difícil, però hem de fer compatible això amb algun tipus de control extern: no li direm revàlida, si no voleu, i tampoc no sembla que la Llei Wert haja definit un model practicable, però s’ha de saber la situació dels centres, no per establir rànquings, sinó per solucionar carències. Els pares han de saber. La contrapartida és que s’han d’implicar des d’un punt de vista constructiu, no partint de la base que el fill (o el client, si parlem de la privada), sempre té la raó. Altrament, l’educació no és únicament un trampolí cap al mercat de treball, però no podem ignorar que s’ha d’orientar els joves en funció de la realitat del moment. Té sentit seguir produint llicenciats  a cabassos en ciències de la informació en un sector que no ha trobat el seu camí?
 
Hi ha matèria de debat no dogmàtica, si es vol. Amb els crucifixos i la maquineta de privatitzar sobre la taula, tanmateix, és impossible.
 

(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat