Les raneres del moribund blau

Ja en sabreu disculpar que repetim arguments emprats en articles ben recents, però em va fer l’efecte que la idea desenvolupada sobre la debilitat actual del blaverisme –almenys com a ideologia mobilitzadora, no com a concepte, que això és una altra història– va ser acollida amb un cert escepticisme entre la parròquia. Hi ha determinats canvis de paràmetres que són difícils d’assimilar, sobretot després de tres dècades de negror on tot era feixuc, desesperant i, fins i tot, nociu per a la salut. No insistirem en què les coses, de vegades, no són el que sembla (consulteu l’enllaç anterior), i quan et passes la vida rebent pals i el discurs dominant és tan aclaparador la primera temptació és enviar a pastar fang a l’optimista de torn. Correrem el risc.

Si més no, aquesta setmana hem viscut un episodi ben significatiu. Costa trobar precedents d’una manifestació que rebera tanta atenció i tanta difusió del bàndol contrari com ara la concentració contra l’alcalde de Burjassot Jordi Sebastià. La convocatòria de l’esdeveniment era entre tragicòmica i patètica: “No volem un alcalde catalanista en Burjassot”, acompanyada d’una sèrie de motivacions com ara les “orgies catalanistes” o els “concerts proetarres”. En la convocatòria hi havia els clàssics Espanya 2000, GAV, Unió Valenciana (l’accent és meu) i, com a complement, fauna peregrina com Estudiantes por la libertad, #NovolemTV3 o, fins i tot, un Món ecologista sense accent al “món”. I sí, també hi era el PP.

El final del sainet ja el sabeu: un centenar i escaig de manifestants, sent generosos. O siga que no aconseguiren engrescar ni tan sols als seus, tot i la “profunda indignació” que acompanyava la convocatòria. Mitja dotzena d’assistents o així per cada organització convocant. I el PP corrent a desmarcar-se d’una manifestació que, com publica aquest digital, havia contribuït a convocar i difondre. Ningú vol fer olor a cadàver.

Contemplat amb perspectiva, el fracàs era previsible, tot i que no tan rotund. Però tal volta per tractar-se de Burjassot i tot el que  implica el poble de Guillem Agulló, per la presència amenaçant dels matons d’Espanya 2000 o pel fet que la proximitat a la capital regnícola d’un reducte “catalanista” té un valor simbòlic afegit, el món del nacionalisme progressista es va mobilitzar en solidaritat amb l’alcalde i contra la concentració. Costa de creure, en tot cas, que això la desactivara.

La dèria dóna ja per a molt poc: les pintades contra el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Ramon Ferrer (a qui consideren un “traïdor”), la pintura blava (off course) en l’estàtua de Vicent Andrés Estellés o la pròpia concentració fracassada són raneres del moviment, almenys en la seua part més radical i combativa. Però el blaverisme sociològic i silent, tot i ser molt present encara, també demostra símptomes d’esgotament. Dies enrere, servidor va tindre un intercanvi escrit de parers amb l’edil de Bolbait que va negar-se amb vehemència a l’homenatge a Estellés, Joaquín Serrano. En el seu article, aquest regidor del PP maldava de l’AVL per l’homenatge al poeta de Burjassot. Se’l notava indignat amb mi però també amb els seus. I deia una cosa interessant: “Los que piensan como usted, y además, tienen la osadía de ir insultando a los disidentes, están dentro de esa dictadura de monopensamiento catalanista, donde cualquier voz discordante es atacada e insultada de forma grave, con el único e ilustrado argumento de llamarnos burros”. Se senten perseguits i creuen, quines coses, qui ho anava a dir, agafeu-vos de la cadira, etcètera, que el catalanisme és el nou pensament únic.

Una anècdota final: en la tertúlia del Bon Matí, a Ràdio 9, parlant del tema del finançament i del poc cas que els fan a Madrid als governants valencians en general, i del fet concret que ara mateix ens toca jugar en l’equip de Catalunya respecte a temes com el dèficit asimètric o les infraestructures, vaig dir alguna cosa així que el model d’ofrenar noves glòries a Espanya havia fracassat estrepitosament. I que ens hauria anat molt millor si al País Valencià no s’haguera tractat de soterrar amb tant èmfasi el llegat de Joan Fuster. Potser no s’ho esperaven, però no va replicar ningú. Encara no m’he recuperat del desconcert. Ells tampoc, crec.
 

(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat