De segur que a tots els indrets hi ha matèria (ho demostraren Henning Mankell i Stieg Larsson reflectint les cares ocultes de la suposadament ordenada i civilitzada Suècia), però ja enfarinats, els de casa no ens podem queixar del material que posa al nostre abast aquest glamurós esperpent que és el País Valencià. Fet i fet, no és casualitat que el novel·lista de moda a Espanya siga un valencià, Rafael Chirbes, que ha retractat amb cruesa i una qualitat i precisió a l’abast de privilegiats l’ensorrament moral i econòmic de la costa mediterrània. I del mateix fangal ja han eixit obres tan notables com Col·lecció particular, d’Esperança Camps, admiradora per cert de Chirbes.
Si algú més s’hi vol posar, hi ha material a cabassos. Dubte, per exemple, que hom puguera superar la història d’una cacic provincià amb el bagatge existencial, ètic i estètic de Carlos Fabra. No hi ha ficció que iguale la del padrí d’ulleres fosques que reparteix favors a tort i dret, a qui li toca quasi sempre la loteria (ehem) i construeix un aeroport perquè sí, abans de tindre operadors, per passejar-s’hi orgullós amb els seus netets. I etcètera. O ara que està en boca de tothom, no hi ha polític en tot l’Estat (ni tal volta en Europa) amb el currículum de Rafael Blasco, un producte genuí que en combinació amb la seua esposa, Consuelo Císcar, la directora de l’IVAM, ens proveeix d’una parella irrepetible, sense paral·lelisme possible, quasi irreal. Una sensació onírica que es reforça quan pensem en l’entorn blasquista, epecialment en Augusto César Tauroni, l’empresari de la trama de desviament de les ajudes a la cooperació i el seu nom i de mafiós d’opereta bufa, d’actor de repartiment de sèrie B.
Per a aquesta columna, servidor volia observar Rafael Blasco com a periodista i analista, tractant de preveure els moviments d’uns i d’altres després que s’haja aferrat al seu escó. En acabant, tanmateix, ha pogut més la meua part d’escriptor fascinat pel personatge, com li ha passat a uns altres companys que han escrit aquests dies sobre l’antic gurú. Llegint Rodrigo Terrasa (gràcies per recordar la gloriosa entrevista de Telva amb Consuelo Císcar) i algú més, m’he adonat que Blasco i les seues circumstàncies corresponen, més que a uns esquemes polítics heterodoxos, a les d’un país tallat pel patró de la ficció més embogida i bandarra, el producte de la imaginació lisèrgica d’un guionista politoxicòman que s’haguera criat a les faldes de Robert Crumb, Charles Bukowski i l’esperit juganer de Bernat i Baldoví. Un dia despertarem de sobte i ens adonarem que Fabra, Blasco o el mateix Francisco Camps, el pijo de l’Albufera (Telva, again), no han existit mai, que tot va ser un miratge col·lectiu, l’experiment d’una civilització extraterrestre, o d’un ens superior, que ens feia viure una realitat virtual sota els efectes d’alguna poderosíssima droga. Tot, per alliçonar-nos i dir-nos que estàvem transitant pel mal camí. Una mena d’Ultimàtum a la terra però a la valenciana, amb falleres presentant informatius, senyoretes en bikini mirant la Fórmula 1 i membres de la família reial estafant alcaldesses i presidents dopats fins les celles d’autoestima.
Una hipòtesi la meitat de pertorbadora que la nostra realitat quotidiana: si ho pensem, més que de ficció, el nostre és un país de ciència ficció.
