La nota

Tot just enmig d’un delerós somni amb una companya de classe, el despertador irromp en escena i sacseja Joan amb un estrident anunci radiofònic. Són les sis i escaig del matí. I està rebentat. Després de fer hores en una pizzeria, ha hagut de posar en ordre els apunts i organitzar-se una mica les matèries de classe. Quan es va adonar, passaven les dues de la matinada. Necessitaria allargassar els dies, per poder fer-ho tot. Si almenys s’haguera gitat tard perquè estava fent-se unes copes amb els companys que li envien missatges incitant-lo a pecar...
 
Venç l’esgotament i es lleva. No hi ha temps a perdre, perquè s’ha de desplaçar a la capital des del seu poble, a les comarques centrals. En començar la carrera va poder llogar un pis a prop de la facultat, a València. Tenia bones notes de selectiu, una beca més o menys digna i els pares podien ajudar. Però el pare es va quedar en l’atur. I després la mare. La cosa es va complicar. Molt, a més. Sort que hi havia alguns estalvis, però les reserves començaren a exhaurir-se i el pares intuïen que, amb la seua edat ho tindran pelut per tornar al mercat de treball.
 
Quan s’esvaïren les prestacions per desocupació Joan hagué de plantejar-se treballar, en el que fóra, en el primer que trobara. Eixí allò de la pizzeria, a través d’un conegut del pare. Sols volien xicots joves. En negre i per quatre duros. Una merda. Però sense allò, no pagarien la matrícula, ni moltes de les despeses. Mantenir el pis de València ja fa temps que era inviable. Joan tracta d’estudiar durant els desplaçaments en tren o en autobús, però moltes vegades troba algun conegut. O el venç la son.
 
Tot i ser una carrera tècnica, molt dura, molt exigent, Joan havia entrat amb bon peu, molt motivat per ser entre els millors. Enguany, però, les notes s’estan enfonsant. No arriba a tot. Està cansat i, sovint, de mala hòstia. Fa uns mesos va tallar amb Irene. S’havien distanciat. Discutien per tonteries. Temps després Joan descobrí que la veritable raó del trencament era que no tenia temps per a ella. En realitat, no té temps per a res. Joan està preocupat. L’objectiu de ser entre els millors de la promoció s’allunya. I si no és així, ¿quin futur li espera?
 
Després de vestir-se, trau unes galetes i es fa un cafè amb llet ben carregat de cafeïna. Escolta una mica la ràdio. La polèmica del dia: el ministre d’educació, el de les retallades, diu que s’estan plantejant llevar les beques als alumnes que no arriben al 6,5. Un calfred recorre Joan. Pot anar acomiadant-se. Quin fill de la gran puta. I el paio, a més, es permet dir que si algú no arriba a eixa nota que potser el millor que podria fer és deixar-se els estudis. Joan sent que la sang li puja al cap. Com li agradaria veure a algun d’aquells cabrons de corbata i cotxe oficial passant-les putes com ell. Fa per asserenar-se. Però té la temptació d’enviar-ho tot a pastar fang, de tornar al poble i ajudar una miqueta més en casa, agafant taronja, fent el que siga. Seria un drama, ara que està en l’equador de la carrera, però ho estan posant impossible.
 
Se’n recorda de Mario, un company de classe. Un bon element, amb intel·ligència i capacitat, però també un malfaener. No s’hi esforça perquè la seua família té recursos, diners i contactes. Està allí pel títol. Perquè treball tindrà. I màsters en l’estranger. Els que calga. A Mario no li afecta l’amenaça del ministre, no està preocupat per la nota, no té pressió. Amb anar aprovant i fer alguna nota decent ja li va bé. La nit és jove. I en València no ha de donar comptes amb ningú. Mario persegueix Joan perquè vaja amb la colla de classe de festa. Potser aquesta nit accepte.
 
Té vint anys. I ja ho tenen bé. Comptat i debatut, no té la nota que demana el ministre, la mateix per a tots, com si estudiar enginyeria fora el mateix que estudiar alguna carrera menys exigent. A més d’elitista, un ignorant absolut. Un inútil. I ha arribat a ministre. No la tindrà mai, la nota. No, en aquelles condicions. No, mentre no canvien molt les coses. Joan sent com l’estan expulsant a poc a poc. I té la temptació de pensar que és inútil perllongar l’agonia. Li fa un bes a Maria, la seua germana, estudiant d’ESO. Ella ho tindrà més cru encara, pensa.
 
Abans d’apagar la ràdio, posen una cunya que parla de veure complits els somnis. Joan té que fer un esforç per no llançar l’aparell per la finestra.
 

(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat