Però aquella desafecció té conseqüències. Si triomfa el procés, perquè serà més difícil (i no més fàcil, com sostenen alguns) mantindre els pocs vincles institucionals que encara hi ha entre ambdós territoris. Els compartiments estancs ho seran de debò. L’acaçament a la llengua i la cultura s’aguditzaria al País Valencià. I l’eix polític i econòmic amb la Meseta quedaria més marcat encara posant en perill instruments de clara obertura a Europa com ara un corredor mediterrani potent i no aquell pegat del tercer carril que acabarà sent perpetu. És cert, tanmateix, que si a Catalunya li va bé en els seus primers anys d’independència, tal volta s’alimente al País Valencià un canvi de percepció. El procés, amb tot, no seria ni automàtic, ni segur, ni ràpid, ni senzill.
Altrament, hi ha la posició a Catalunya, i lògicament al País Valencià, de no obviar l’àmbit de Països Catalans en el procés. D’ací la idea de sumar unes quantes baules en territori valencià a la cadena humana de l’Assembla Nacional Catalana (ANC), amb la corresponent resposta atàvica des de la dreta. Aquesta posició, precisament, també genera una certa incomoditat perquè torna a alimentar el fantasma de la Batalla de València, ens llança al bucle identitari valencià i pot malbaratar una certa normalitat i expansió social assolida pel valencianisme cultural i polític amb enorme esforç.
Cert és que, malgrat els intents del PP, el discurs anticatalanista ha perdut capacitat de penetració, que ni el valencianisme polític ni el cultural s’ho han d’agafar ja amb pinces ni anar amb simulacions i, menys encara, amb complexos. Però també és veritat que, com explicava el periodista Vicent Sanchis en el seu interessant Valencians, encara, cinquanta anys després de Joan Fuster (Proa, 2012), sense renunciar a cap idea ni horitzó de futur, convé gestionar totes aquestes qüestions de forma assenyada i prudent. Per no fer un pas avant i dos enrere, afegiria. I no és menys cert, per acabar d’adobar-ho, que el País Valencià té per davant reptes peremptoris i inajornables com ara la regeneració social, política i econòmica, una tasca feixuga que absorbirà ingents quantitats d’energia.
Aquest seria l’anàlisi diguem-ne racional, de cap. El cos demana unes altres coses. Sobretot, després d’escoltar personatges com Serafín Castellano passejant el dòberman tísic i agonitzant, la cabra eterna de l’anticatalanisme invasor. O després de saber que una autodenominada Plataforma Valencianista ha organitzat una caravana de cotxes valencians a Vinaròs, per contraprogramar. O en llegir en l’ABC que “Autobuses fletados en Cataluña reforzarán la protesta en Vinaroz”. Quin fàstic.
Personalment, no formaré part de la cadena, per cagadubtes, perquè no ho acabe de veure i perquè les responsabilitats no m’ho permeten (així li ho explicat a algú que m’ho ha proposat), però desitge que la iniciativa siga un èxit. Fet i fet, els dubtes i les contradiccions personals i col·lectives continuaran existint el dia després. I també el vertigen. Mentrestant, la història es va escrivint dia a dia. I enfront de la incerta cadena hi haurà un passat negre, obscur, alienant i profundament nociu.
