És l’hora, al·leluia, de l’efervescència formativa. I de fer-se preguntes sobre l’educació, bàsicament pel que fa referència al sistema públic (l’altre està blindat socialment, té aura). Ixen els nostres fills de l’educació primària i secundària amb un nivell d’anglès suficient? La formació és l’adequada en les diferents matèries? No serà moment de deixar-se d’experiments com ara la immersió lingüística, que vés tu a saber si els xiquets acaben per no saber castellà i anglès, amb la que està caient? I etcètera. Mites i llegendes que, il·lustrats amb casos pràctics parcials i descontextualitzats, són llançats al vol en petit comité i acaben per escampar-se.
El Partit Popular és únic olorant la sang, una formació especialista en captar aquests remors de fons per amassar-los i fer-los matèria política en funció d’interessos bastards. Aquests tipus de debats són excepcionals per a la dreta en un moment on s’hauria d’estar parlant de les retallades, de la desinversió de recursos en educació (i investigació), en la manca d’ajudes i en les conseqüències que tot açò tindrà per a la redistribució i la igualtat d’oportunitats. Però les nostres carències lingüístiques respecte de l’anglés i els problemes de rendiment (que existeixen, però són atribuïbles a molts més factors que el nivell del professorat), són una oportunitat única per revertir l’agenda social.
Els nous programes al País Valencià i les Illes per fer encaixar amb calçador l’anglés en el sistema i ampliar la presència del castellà, o la votació ahir al Congrés per fer de l’espanyol “llengua vehicular a tot l’Estat”, responen a aquesta estratègia. És el mateix que els fets desmentisquen que la immersió afecte el rendiment escolar, que els programes d’immersió lingüística siguen els únics que garanteixen el coneixement de les dues llengües oficials (això serà: els sobrarà una) i òbriguen la porta a l’adquisició dels idiomes estrangers. El fracàs escolar respon a molts factors, un d’ells la manca d’implicació real i efectiva dels pares (en molts casos pels nostres inadequats horaris laborals), o la configuració d’una societat amb models i valors que no empenten precisament la xicalla a l’excel·lència educativa. També s’hi deu a errades del sistema, que s’hauran de revisar: no ens haurem equivocat, posem per cas, amb el descrèdit dels coneixements, de l’esforç i la disciplina? En tot cas, però, el que és una fal·làcia des del punt de vista pedagògic és que el coneixement de la llengua pròpia del país, per molt minoritària que siga, perjudica seriosament el rendiment escolar. S’ha de tindre una predisposició determinada o una evident mala fe per afirmar això.
A les Illes han dit que ja hi ha prou de mentides i manipulacions, de tractar de liquidar el català per la via de l’extorsió i la imposició, i han posat en marxa una valenta i admirable mobilització que ha obtingut el suport de no pocs càrrecs del Partit Popular i de destacades figures de tots els àmbits. Una resposta rotunda, contundent i col·lectiva que a mi, com a valencià, em fa sentir enveja i no poca vergonya.
(PD. I desenganyem-nos: sense un esforç a casa, sense pel·lícules i vídeos en VO, sense reforç i sense viatjar, no s’aprén anglés de veritat. L’escola no és una acadèmia d’idiomes, és una altra cosa).
