¿Però com està anant la cosa en la pràctica? Començant pel cas més fàcil, el del PP, els ideòlegs de la formació conservadora sostenen que les primàries no són necessàries perquè la voluminosa afiliació popular garanteix una important participació. I fins i tot afirmen que el militant de base pot sentir-se menystingut. La cosa, però, és més rupestre: en els congressos d’aquesta formació el que fa la militància és sancionar a la búlgara el candidat que es proposa des de la direcció, un eufemisme en molts casos del que indica el líder suprem, ja siga a València o a Madrid. No és que la ideologia conservadora siga incompatible amb el concepte de primàries: als Estats Units, els republicans solen celebrar nodrits aquelarres de set, huit o nou candidats a les primàries. Hi ha guerra bruta i bona cosa de bufetades i, en acabant, quan el candidat presidencial està escollit, el partit tanca files. La cultura piramidal del PP, no obstant això, fa inviables unes primàries. Menys encara si s’obri un risc seriós de fractura.
Per la seua part, el PSOE té incorporat el mecanisme però corregit moltes vegades per l’aparell de forma que, en la pràctica, no hi ha diferència amb els mètodes tradicionals. La flamant nova secretària general del socialistes andalusos, Susana Díaz, presentà 22.000 avals per a la seua elecció d’un total de 45.000 militants, el que demostra que la maquinària del partit funcionà a tota màquina per garantir l’elecció de la candidata designada per Jose Antonio Griñán. Sense opcions per a la resta: un candidat de base, Marco Antonio Encinas, es quedà amb 46 avals.
El vici, qualsevol vici, és difícil d’abandonar. La vicesecretaria del PSOE, Elena Valenciano, argumentava que no s’avançava el calendari de les primàries, tal i com exigien molts dirigents i militants, per no donar pistes al PP. “Las primarias se hacen para ganar”, assegurà aquesta senyora. Vaja. Se suposava que les primàries es feien com a mecanisme democràtic i per assegurar que es presentaven candidats o candidates amb un aval ciutadà més ampli que el recollit en els tradicionals congressos amb delegats. En acabant, però, és el de sempre: Alfredo Pérez Rubalcaba administra una de les poques coses que encara pot administrar per veure si, en l’últim minut, encara té opcions. ¿Trist, no?
Al secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, li vaig preguntar fa poc si les primàries valencianes serien com les d’Andalusia. I em va fer un no rotund que em va sobtar. S’haurà de veure. Però les primàries sempre provoquen l’horror vacui entre les direccions perquè són propícies a perdre el control i tindre resultats no esperats. Aquell és el debat, per exemple, a Compromís, on la forma de celebrar les primàries, com explicava ahir el nostre company Víctor Maceda, condicionaria el resultat final: quan més tancades a les militàncies de la coalició, més opcions, posem per cas, per a Enric Morera. A més obertura, les possibilitats de Mònica Oltra es disparen. Suposant, és clar, que el els concursants siguen ells dos. De sobte, un mecanisme bo en aparença es converteix en un problema seriós per la tensió que implica.
I no oblidem una darrera qüestió: no tenim suficient bagatge ni cultura política per llegir les primàries com el que són, una competició entre possibles candidats per veure quina és la millor opció. Però aquesta competència de vegades es presta a la guerra bruta (que li ho pregunten a Carme Chacón) i és difícil que no siga llegida a l’exterior en clau de conflicte. I els mitjans de comunicació conservadors, que no tenen aquell problema amb el PP, s’encarregaran d’emfatitzar-ho. En acabant, el record de tants congressos de PSPV, Esquerra Unida i Bloc celebrats amb el ganivet a la boca, a tomba oberta, amb tensions tan brutals com incomprensibles per al ciutadà, condiciona la percepció.
Finalment: les primàries deixarien de tindre cert sentit si les eleccions se celebraren amb llistes obertes i no amb llistes tancades i bloquejades. Si els partits no van a allò bàsic, a l’essència, les primàries continuaran sent una forma més (i de vegades conflictiva) de garbellar aigua.
