Un país sense dibuixos animats, un país amb música

El meu fill gran, Dídac, de sis anys, estudia a la línia en valencià d’un col·legi públic de Xàtiva. El seu entorn, entre el Barri del Raval i una zona de nova construcció, és aclaparadorament valencianoparlant. A casa els dos progenitors li parlem en valencià. La resta de la família es dirigeix a ell en valencià. I el seu amiguet de l’ànima, Borja, també és valencianoparlant. Un 80 per cent de les seues lectures, a casa i a l’escola, són en llengua autòctona, perquè si algú li vol regalar un llibre o un conte el demanem en valencià. Malgrat això, la seua llengua de l’oci, dels jocs i de jugar, és el castellà. Perquè el castellà és la llengua de la televisió i els videojocs, la porta als universos màgics.

Aquest és un país sense dibuixos animats. Malgrat l’animosa programació pròpia de Canal 9, les sèries d’animació d’èxit, les que més agraden els menuts, estan en les cadenes estatals. Al País Valencià, a més, hi ha l’entrebanc, gens ociós, de la censura a TV3, un altre canal amb el qual es podria augmentar la dieta autòctona. Lluny queden ja els anys de “La bola de drac”, quan molts xiquets castellanoparlants adaptaven el català com a llengua de jugar, perquè era la del seu ídol, Songoku. Les línies en valencià són importants, vitals. Però també tindre una cultura audiovisual en llengua pròpia, sobretot per als més menuts, perquè obri vies afectives i naturalitza els processos de socialització lingüística.

Se m’ocorre això a l’hora de ressaltar la tasca que ha realitzat una entitat com Escola Valenciana en el camp de la música. Tot i que és possible que els grups en valencià hagueren emergit igualment, aquesta entitat, ara amb problemes econòmics, els ha proveït d’una escena, d’una sèrie de cites i indrets per actuar i, molt important, d’un festival emblemàtic que és capaç de reunir milers de persones anualment, com ara el Feslloch. Som un país sense dibuixos animats però amb música, amb un bon grapat de referents per als joves que, amb el suport adequat, han naturalitzat i normalitzat el fet de cantar en valencià.

D’alguna forma, Escola canalitzava un fenomen generat a les aules, en una mena de procés circular. Molta de la nostra música és filla de l’escolarització en valencià, d’un procés de normalització que comença quan la llengua recupera part del seu prestigi i, com a conseqüència, és contemplada com una eina apta i vàlida per a l’expressió artística. Obrint Pas, per anar a l’exemple paradigmàtic, són fills d’aquesta escolarització en valencià. I una vegada creats els referents i els precedents, s’han obert les comportes que han regat la geografia de propostes estilísticament variades, fins el punt de configurar una escena que mira als ulls, ara mateix, a la producció musical valenciana en castellà o anglés. Si no les supera quant a públic i seguiment.

Escola Valenciana recollí i canalitzà aquell moviment, li donà veu i escenaris, i ajudà, juntament amb els artistes, a generar un públic cada vegada més nombrós. És cert que, de vegades, afavorint propostes musicals que ja funcionaven en detriment d’unes altres estètiques més minoritàries a casa nostra que han hagut de fer el camí en paral·lel, una disfunció que s’ha anat corregint els darrers temps. En tot cas, però, Escola tingué l’olfacte i l’oportunitat de detectar el moviment musical i incorporar-lo a les seues activitats, com un complement necessari a les reeixides trobades que reuneixen milers i milers de persones tots els anys.

Un tema a considerar seriosament si encara dubtàveu d’afegir-se a la campanya de suport econòmic a Escola Valenciana, un pilar irrenunciable, per aquestes raons que hem explicat i per moltes altres, de la normalització i dinamització de la nostra llengua i cultura.


 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat