Parlant bé del ‘Triparty’

Alguns recordaven, a propòsit de la infamant sentència del ‘Cas Prestige’ –barra lliure per a armadors, petroliers i resta d’espècies protegides– que a les eleccions posteriors al desastre el PP gallec va veure reforçat el seu suport electoral. Al País Valencià d’aquestes en sabem unes quantes, la història recent ens ha ensenyat que el personal divergeix i molt a l’hora de jutjar la responsabilitat política. Diguem això perquè la decisió del president de la Generalitat, Alberto Fabra, de tancar NOU, pot semblar el senyal definitiu de la caiguda de l’imperi popular –i tal vegada ho siga, atés el rebuig transversal obtingut per la burrada–, però s’ha de veure encara. En política, un any i escaig és un univers.
 
Diuen els politòlegs que les eleccions les perd el partit governant, no les guanya l’alternativa. Però presentar una alternativa sòlida i il·lusionant ajuda, la qual cosa ha estat el compte pendent dels grups de l’oposició al País Valencià. No vaig a torturar els lectors amb els antecedents. Mirem cap endavant. I endavant hi ha el que hi ha, Compromís, Esquerra Unida i PSPV-PSOE (el cèlebre Tripartit que no existeix, amb els no-components citats en ordre alfabètic) i un factor de no poca distorsió, Unión Progreso y Democracia (UPyD), formació que les darreres enquestes donen com a parlamentària. Hi ha més formacions, sí, però amb la barrera del 5%, els concursants són aquells de dalt.
 
Podem partir d’una afirmació que molts compartiríeu: el PP no deu continuar governant. Per salut democràtica, social i econòmica. Posem per cas que uns quants centenars de milers de valencians no estan d’acord amb això. Però aquells que sí que ho estan tenen un dilema: han d’anar a votar, en teoria per alguna de les formacions del ‘Triparty’ (com que a ningú li agrada la denominació oficial, gastem la de riure), i després resar el que sàpiguen, tocar fusta, posar veles o fer-se un gintònic de la sort. Perquè, a més, hi ha UPyD, que sols ha dit que no vol a Compromís ni en pintura, supose perquè els sonen a llengua pròpia, immersió lingüística i totes aquelles coses diabòliques. Donarà suport al PP? Al PSOE? No se sap.
 
I clar, contemplat així, i sabent els molts pecats de cadascú, són unes eleccions que no fan molta il·lusió. I la il·lusió (pregunteu si no als cosins del nord) és el motor dels canvis. Aquells que tenim la sort o la desgràcia de tindre un contacte directe amb militants i càrrecs dels diversos partits, ens trobem amb recels de tot tipus. Dintre de casa i fora. Se’t cauen els collons a terra quan els escoltes: que ja veus, córrer tant perquè siga president tal, que amb aquells no es pot governar, que els altres són uns nosequè, que serà molt difícil, que durarà una temporada, en el millor dels casos, que per a administrar misèria, que s’ho facen ells. I etcètera. Hi ha, per dir-ho suaument, molta visió estreta, de corralet, de fastigosa clau interna. Molt poca visió perifèrica, de conjunt, molt poc de realisme (que tothom s’oblide dels somnis hegemònics, perquè no serà ara). I tal vegada, molt poca consciència del moment històric que vivim. I penses que per a un altre disgust, millor no votar, restar a casa i anar planificant l’exili.
 
Aquest article, tanmateix, anava de parlar bé, de generar il·lusió, de posar l’accent en les potencialitats i no en els demèrits. Se m’ocorre dir, per exemple, que al capdavant de les organitzacions progressistes, d’esquerra i valencianistes, hi ha persones assenyades i sensates, amb capacitat de diàleg i mà esquerra, capaces de trobar el camí dels acords. Se m’ocorre que feia molt de temps que al Parlament Valencià no hi havia un grup de diputats i diputades de l’oposició amb tanta joventut, empenta i projecció.

Vull pensar, també, que hi haurà la generositat i la visió de fer entrar en joc (abans i després de les eleccions) el molt talent que hi ha fóra de les organitzacions polítiques. Necessite creure que hi ha una esperança per als meus fills, un horitzó que no siga el de podrir-se en una hamburgueseria quinze hores a 600 euros al mes. Que hi haurà una televisió pública modesta però útil i de qualitat. Que sabrem trobar, per fi, el camí de la modernitat. Que no és impossible una evolució sociològica que, per força, ha de partir d’un canvi polític.
 
Als protagonistes necessaris del canvi els diria que queden uns quants mesos per a les eleccions: que els gasten per competir per l’electorat i guanyar-se la seua influència. Amb idees, bons candidats i bones llistes, no amb el recurs fàcil de la desqualificació al veí. Amb empenta, sense complexos, ensenyant un projecte alternatiu sòlid i viable, fent entendre a la societat que cal un canvi, que el desastre no seria un hipotètic govern de coalició, sinó la continuïtat d’aquesta dreta àgrafa i saquejadora. La manca d’alternativa ja no pot ser l’excusa perquè aquesta societat continue suïcidant-se.


Sota la Creueta

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat