La impunitat és una droga

A aquesta societat li fan falta urgentment unes bones lents bifocals. Sembla que estem corregint l’astigmatisme, la capacitat de veure de prop, però patim una miopia brutal, no veiem més enllà dels morros. Un símbol com ara RTVV no es pot tancar de la nit al matí sense un procés profund de degradació, de corrupció física i moral. Salvant les distàncies, és com aquells barris que els governants amorals deixen podrir-se per poder passar un dia l’excavadora. Els liquidadors tenen la responsabilitat moral de posar la firma en l’acta d’execució, però la sentència s’ha anat redactant durant dècades. Alberto Fabra i José Císcar no són conscients que passaran a la nostra història més negra com els paios que posaren el pany i la clau a un símbol de l’autonomia (vindran més), quan són uns altres els arquitectes.
 
A Fabra i Císcar se’ls recordarà per sempre com els tontos inútils que apagaren els llums, però no van ser ells els inspiradors de les aventures de Vicente Sanz, Jesús Sánchez-Carrascosa, Pedro Garcia o Lluís Motes. No ompliren la casa de comissaris, no reclutaren adeptes a cabassos ni col·locaren nebodes, fills, cosins i conegudes, a ser possible amb carnet del partit. No pariren el contracte de Teconsa, ni l’impost revolucionari als clubs de futbol o Bernie Eccleston, per no parlar de la llarga llista d’aprofitats i vividors que exhauriren la mamella fins provocar l’amputació. Tot això restarà impune. Com l’inhumà tractament a les víctimes de l’accident del Metro. Com el saqueig, com el cretinisme amb què s’ha conduït la nostra vida pública durant dècades. Zero empresonats. Majories absolutes. Nom i cognoms: Eduardo Zaplana Hernández-Soro i Francisco Camps Ortiz.
 
Tan impunes com les malifetes de Carlos Fabra, a qui ja podem definir oficialment  com a delinqüent. Als efectes pràctics, un altre indesitjable que continua pixant-se en els nostres rostres estupefactes, cobrant sou públic, recorrent i declarant urbi et orbi que està content perquè no l’han condemnat per corrupció, sinó per defraudar a Hisenda, com fa tohtom. Berlusconisme químicament pur. La presó haurà d’esperar, va concloure. Fou la versió cínica i moderada en les formes del “Que se jodan!” de la seua filla Andrea. La conseqüència de tants anys de no passar res.
 
La impunitat és una droga molt poderosa. Al País Valencià, el balanç de responsabilitats penals i polítiques en relació a la desfeta és paupèrrim. I la correcció de la miopia ens ajudaria a veure que tot açò es va gestar fa molt de temps, que era aquesta societat el camell que proporcionava la dosi a uns ionquis que demanaven més i més. I obtenien la droga a base de prebendes, de xarxes clientelars infinites, de “lo mío”, “lo tuyo” y “lo nuestro, que es tan bonito”. Que se’ls veia vindre, de lluny, des que Zaplana i Sanz descararen el seu objectiu en la vida, fer-se rics a costa dels contribuents. I fer rics als amics.
 
Hi ha gent molt emprenyada  ara mateix que seria valuós i pedagògic que es contemplara fa deu o quinze anys enrere, passejant ufanosa per la Ciutat de les Ciències abans d’anar a rebre els vaixells de l’America’s Cup. O de comprar l’entrada del Valencia Street Circuit. “Valencia está muy bonita”, deien. Com aquell taxista que em va portar a un col·legi electoral dient que les eleccions ja estaven decidides perquè Eccleston s’enduria la F1 si perdia el PP. Ho deia convençut. I ho justificava. Els governants compraren la seua impunitat per un plat de llentilles. I importava una merda que es robara a cabassos. Qui puguera! Mira Fabra! Eixe sí que sap! Perdone, don Carlos, que si tindrà alguna cosa per al meu fill que no sé què fer amb ell. Gràcies, gràcies! Sí, sí, anirem tota la família a votar...
 
(A mode d’epíleg. Em provoca fàstic llegir-me a mi mateix: alguns dels fragments d’allà dalt em semblen llenguatge de trinxera, desconsiderat, rancuniós, prepotent, que no soluciona res i no construeix res. Mirem cap endavant, sense assenyalar ni faltar al respecte. Però assimilem la dura lliçó, el que ens ha suposat estendre el txec en blanc de la impunitat política).

 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat