Els partits que poden fer això, amb matisos i intensitats diferents, no volen ni parlar-ne. Hi ha, de fet, alguna paraula proscrita. Hi ha, fins i tot, militants i simpatitzants que comparteixen aquella visió. I experts, com el sociòleg Antonio Alaminos, entrevistat pel meu company Víctor Maceda, que diuen que passejar la paraula proscrita, i el concepte que du darrere, és contraproduent perquè beneficia UPyD. I no seré jo qui, per acció o omissió, faça alguna cosa que beneficie una plataforma política que, salvant honroses excepcions, considera la meua llengua un patois indigest, una visió que, em sembla, li proporcionarà molts vots d’antics votants del PP d’aquells que fan ois cada vegada que senten parlar en valencià. També tindria gràcia que fóra la formació de Toni Cantó la que traguera profit de l’espantall que amb tant d’entusiasme atien els populars, però aquell seria un altre tema. Tan traumatitzat estic per l’entrevista a Alaminos que em puc comprometre a no parlar-ne fins la celebració de les eleccions autonòmiques. Això sí: tinc dret a saber abans de votar què en vol fer amb la cosa nostra cadascuna de les parts contractants. Amb dades i arguments, no amb lemes i ocurrències oportunistes deixades caure amb l’ambigüitat, per no espantar parroquians. No amb esquemàtics llocs comuns ideològics.
Vull dir que m’agradaria saber què en pensa fer cadascú, per exemple, amb la sanitat. El secretari del PSPV-PSOE i presumible candidat a la Generalitat, Ximo Puig, llançava una idea interessant sobre el rescat de les concessions sanitàries. Hi estic d’acord. I molta gent també. I Compromís i Esquerra Unida supose que també. I el PP, no. I UPYD, a saber. Però com que no és fàcil la reversió, m’agradaria saber quins números s’han fet, quins escenaris s’han previst, quin full de ruta. El mateix sobre el canvi de model productiu, un tema que és molt més fàcil d’enunciar que de portar a la pràctica, en això té raó la dreta. Estaria bé saber quines alternatives reals i quantificades barallen uns i d’altres. Què costaria. Si en les sales de màquines dels partits no hi ha gent capaç de pensar sobre aquestes qüestions, per què hem de suposar que tindran gent capaç de governar? I si no, que demanen ajuda als experts.
Els temes es multiplicarien. Saben ja com i amb quina gent es posaria de nou en marxa RTVV? Què es vol fer amb la Ciutat de les Ciències? Què anem a fer per forçar el tema del finançament si, per fi, no governa el PP? Quina seria l’estratègia? Cada partit ha d’explicar-ho com si, el dia després de les eleccions, disposara de majoria absoluta. Després, entrarà en joc la política, i fins ací vull llegir per no malbaratar el meu compromís anterior. I tindrem decepcions, moltes, i qui sap si alguna alegria, però ja som grans i ja sabem com funciona.
Malauradament, durant mesos, els processos interns són el centre de l’univers i la mare de totes les batalles. Els esforços de la militància i l’aparell dels partits es concentren de forma decisiva en el qui i molt poc en el com i el què. A això em referia quan deia que no em preocupaven les primàries. M’interessen, no vaig a negar-ho, tinc curiositat, interés i preferències, ja ho he dit. Però em preocupa més saber què tenen en el cap els partits, saber què s’està cuinant. Perquè el moment polític i social és d’una transcendència extraordinària i resta molt poc temps, massa poc per caure en l’errada de repartir les conselleries abans de saber quines hòsties van a fer amb elles.
O siga, que passen ràpid les primàries, que siguen el més indolores i inodores possible. I que, quan acaben, els premiats i els seus equips se’n vagen corrent al racó de pensar. Hi ha massa en joc.
