Aquesta banda de dos (o de tres, perquè alguna cosa tindrà a veure la totpoderosa secretària autonòmica Esther Pastor), amb el suport ideològic a les Corts Valencianes de residus de la dreta més rància, com ara Rafael Maluenda, Fernando Giner i Rafael Ferraro, un trident que no passarà precisament a la posteritat pels seus serveis en benefici de la col·lectivitat (en Vallada encara estan pagant amb sang els deliris de grandesa de Giner), juntament amb un portaveu que ha fet bo qualsevol dels seus antecessors, Jorge Bellver, aquesta gentola, deia, ha rescatat del racó més negre de la nostra història recent el malaurat i patètic conflicte a propòsit de l’adscripció i el nom de la llengua.
La darrera excusa ha estat el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una obra molt discutible per raons que seria llarg d’explicar però que es resumeixen en una desmesurada ànsia particularista. Però malgrat que el diccionari rema en la direcció d’integrar el blaverisme, el problema ha estat una definició de “valencià” que consagra la unitat lingüística, el detonant que ha arrossegat el Consell a una ridícula carrera incriminatòria, incloent un dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CSJ) que qualifica com a “extravagant” des del punt de vista jurídic la definició. I és curiós perquè, tot just, aquest seria un adjectiu ben adient per qualificar el dictamen i tot el que l’ha envoltat.
Com ara l’AVL es manté ferma, de moment, en la defensa de la definició, Fabra i els seus han obert un conflicte institucional ben incert: la institució és un ens amb personalitat jurídica pròpia però adscrita a la Generalitat. Amb la particularitat que, a diferència de RTVV, el president no pot liquidar a les braves l’AVL atés que està blindada pel mateix estatut que, paradoxes de la vida, també blinda la denominació “idioma valencià”, un gol que li colaren al PSPV-PSOE de Joan Ignasi Pla per tot l’escaire i que dóna peu al despropòsit.
Per estratègia electoral, per necessitat interna, per incompetència, per manca de lideratge o per tot plegat, el mateix president que quan era alcalde de Castelló beneïa les Normes del 32 i demanava poder veure TV3 s’ha posat al capdavant de la manifestació i, de pas, ha socarrimat viva la consellera d’Educació i Cultura, Maria José Català, una de les poques alternatives de futur que li quedava al PP i a la que han encomanat la faena bruta de marcar de prop a l’AVL. Fabra s’ha soterrat viu en un contenidor de caspa i bilis a canvi de no-res. Amb sort, a canvi de recuperar de l’abstenció un grapat de vots de València ciutat i rodalies. Perquè la gent té unes altres preocupacions, la de l’atur, la del treball precari, la de la desatenció als dependents, la de la degradació dels serveis públics. Perquè, en tot cas, sabent que la polèmica està en els mitjans i alguna cosa es filtra a la societat, els anys d’escolarització en valencià i la distància amb els fets han amortitzat el conflicte en gran part. I els mateixos que han convertit aquest país en un erm difícilment poden alçar ara una bandera simbòlica amb la mateixa credibilitat que temps enrrere, quan la societat vivia el miratge col·lectiu de la rajola i la disbauxa dels grans esdeveniments.
Això no significa que el personal vaja a convertir-se massivament a la veritat revelada del valencianisme progressista, però l’antídot contra la modernitat que ha estat sempre l’anticatalanisme se’l mira ara amb més distància. I tampoc no es pot negar que el procés a Catalunya es pot aprofitar políticament per part del PP amb relativa eficàcia. Però la benzina ideològica s’esgota. La paciència de la gent també. I el rosari de casos de corrupció encara per brollar i jutjar ens recordarà dia sí dia també per què hem arribat a l’actual nivell de degradació moral i social. Tan sols una recuperació econòmica poderosa, que no s’acaba d’albirar, pot salvar els populars de la desfeta.
La pregunta pertinent és quant de mal encara poden fer d’ací a les eleccions.
(sotalacreueta.blogspot.com)
