La síndrome valenciana d’Estocolm, per Xavier Aliaga

Em permetreu que recupere una informació de fa alguns dies que va passar una mica desapercebuda però que, per a mi, defineix amb precisió les obsessions de la nostra classe dirigent conservadora: Manuel Broseta, president de la Fundación Conexus, afirmava que la deriva independentista de Catalunya “reforçava l’eix d’estabilitat constitucional València-Madrid”. Ací teniu l’article complet, d’una font inestimable com el diari ABC. En termes polítics, la frase revela la vacuïtat absoluta del personatge i una desconnexió tremebunda respecte del moment actual que viu el País Valencià, però també és filla d’un fil històric conductor, una “unidad de destino en lo universal”, un exercici d’extrema fidelitat a la causa de l’espanyolitat que, al capdavall, està imprés en la memòria genètica i sentimental dels conservadors valencians.

Perquè l’aclariment que posicions així “no van en contra de ningú” és una traïció del subconscient més que un matís conciliador. Una vegada més, el País Valencià, o més aviat la “Comunidad Valenciana”, torna a ser la guardiana de les essències, el mur de contenció contra les aspiracions sobiranistes, la línia roja. Com ho és, d’una forma bastant similar, la comunitat foral de Navarra en el cas del País Basc. Era d’esperar que el procés independentista a Catalunya generara aquest tipus de moviments histèrics de la dreta política i social valenciana. És el guió preestablert, la forma de posar al territori valencià al servei de la causa. Si sobta una afirmació així és pel context, per la seua radical extemporaneïtat. Un eix amb Madrid, ara? Per què? Per a què? Per defensar els interessos de qui? Dels valencians?

Alguns posicionaments recents, sobretot des de l’àmbit econòmic, preocupat pels dèficits de finançament o per estrambòtiques apostes del PP estatal com la del corredor central en detriment del corredor mediterrani, feien pensar en un canvi de perspectiva respecte de les nostres relacions amb l’estat. Fins i tot, alguns dirigents empresarials poc sospitosos d’esquerranisme nacionalista manifestaven en públic que el negoci d’ofrenar glòries a Espanya a qualsevol preu havia eixit molt car. Era la reacció lògica de qui té els diners i la hisenda a casa nostra i li supura la ferida pel mal finançament (de l’administració i també de les empreses, perquè hem de sumar la pèrdua total i absoluta de poder financer) i per la manca d’infraestructures.

Si més no, ni tan sols l’AVE València-Madrid és suficient consol, atès que aquesta infraestructura ha esdevingut una mena de tren turístic invers, hàbil perquè els valencians omplim la Gran Vía madrilenya, no tant per portar executius a gaudir d’una jornada de golf i arribar a sopar a casa. El benefici de veritat, per una comunitat exportadora, estava en l’altre corredor, el mediterrani, que corre el seriós perill de ser despatxat amb un insuficient tercer carril. Un pegat provisional que, com ara l’estació de Pintor Sorolla, esdevindrà definitiu. Per cert: no veig que la renuncia al Parc Central, tal i com hauria de ser, haja alçat la polseguera mediàtica i política que mereixia. Ja sabeu qui governa a Madrid.

Manuel Broseta, tanmateix, està molt preocupat per l’eix anticatalanista València-Madrid. Perquè, a l’hora de la veritat, quan toquen les trompetes de l’apocalipsi independentista, la reserva espiritual s’alça com un ressort a complir el paper subaltern que té assignat. Atiant el foc lingüístic (mentre eliminen línies en valencià i es posen al servei de Wert en la recastellanització educativa) i arrimant el llom perquè l’amo ens acarone la gepa, hipertrofiada de tanta genuflexió, i ens done un cacauet com a premi mentre movem animadament la cua.

Per moltes raons de caire econòmic i cultural, hauríem de buscar aliances estratègiques al nord. Però molts valencians amb influència continuen presos de la nostra particular síndrome d’Estocolm. Quina ràbia. Quanta frustració i impotència provoca ser conscients que centenars de milers dels nostres conciutadans, una majoria social encara molt ampla, comparteixen els mateixos símptomes.
 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat