Contramanifest personal, per Xavier Aliaga

Al president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, li preocupa “l’onada independentista a Catalunya”. A mi no. A mi el que em preocupa és l’onada recentralitzadora, l’ofensiva contra el valencià a les escoles, que uns pares no puguen matricular els seus fills en la llengua pròpia mentre que, des de l’Estat, i des de l’autonomia, es posen en el primer pla els drets a l’escolarització en castellà, com si això fóra el veritable problema. A Alberto Fabra li preocupa el seu partit. A mi, la podridura moral que ha permés tindre un parlament farcit d’imputats. Em trau la son que la gent, en general, no acabe d’entendre que la corrupció és el veritable focus d’infecció, un mal estructural, no conjuntural. Una de les principals raons que explica el nostre empobriment. Malde perquè el personal aspira en realitat a la tornada d’aquell estat febril. La hipnosi col·lectiva.
 
A Fabra li preocupa el nostre lamentable finançament des de l’Estat. A mi també. Però em preocupa més la penosa lectura que en fa d’això, la boca menuda, la manca de fermesa en la demanda, fins el punt que el president d’Extremadura (ei, sí, d’Extremadura) es permet fer broma sobre el País Valencià. Producte del discurs grandiloqüent del PP, del faraonisme malaltís i d’una gestió hipertrofiada que invalida tota l’estratègia, per molt transversal que siga. Això i ser una comunitat intervinguda en un estat intervingut en un continent desorientat. Som el personatge ultrasecundari que mor en la tragèdia a principis del primer acte, sense que a ningú li importe. Mentrestant, Catalunya ocupa el centre del tauler internacional i almenys posa sobre la taula un projecte il·lusionant (en l’intern), que trenca les cadenes amb la casposa, podrida i escleròtica Espanya. Rectifique: a mi sí que em preocupa la deriva independentista. Més que res, perquè si arriba a port, que s’ha de veure, els valencians ho contemplarem desolats des de l’altra riba. Doblement castigats.
 
A Fabra li preocupa que el diccionari d’una acadèmia creada pel PP reconega la unitat de la llengua. A mi, que un partit de govern faça el ridícul i ens arrossegue a tots pel fang de la incultura. Em preocupa això i que una institució amb gent suposadament il·lustrada (hi ha de tot, ho sé) confonga un diccionari normatiu amb un diccionari lexicogràfic o dialectal. Lamente l’esforç en dialectalitzar la llengua quan ja no és necessari, quan la gent ja està acostumada al registre normatiu i a un estàndard que, mal que ve, ens permet comunicar-nos ací i enllà. A canvi de no res. És molt trist això. Mentrestant, el valencià és bandejat i perseguit en l’ensenyament. Com a les Illes Balears. La frontera, el cordó sanitari contra els separatistes. Si liquiden la identitat comuna pensen que liquiden el problema. Això em preocupa.
 
A Fabra li preocupa el que li costa tancar RTVV. A mi, la incompetència, la supèrbia, la inconsciència i la mala fe amb què s’ha conduït tot el procés i s’ha deixat una comunitat històrica i amb llengua pròpia sense televisió i ràdio públiques. Em preocupa l’ambient enrarit i insà que ha provocat tot això en el teixit comunicatiu valencià, en la societat. Les canonitzacions estranyes.
 
A Fabra li preocupa si serà candidat a la presidència de la Generalitat. A mi em preocupen algunes coses que es poden llegir i intuir en els partits que, suposadament, són alternativa. L’actitud especulativa, sectària, introspectiva. La manca de visió, dels partits i també de molta gent, l’escassa interpretació del que significa el moment històric. La possibilitat de caure en els mateixos errors. El PP és un moribund fumejant, el ferit terminal d’un gran incendi, la gangrena que amenaça en envair tot el cos. Aquest és el principal problema dels valencians. No Catalunya. Em preocupa que, una vegada més, ens disparem en el peu. Uns, per acció. Uns altres, per omissió.


 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat