Corrupció 2015, per Xavier Aliaga

La invitació per part de les CUP a participar en unes jornades sobre corrupció, batejades amb l’expressiu “Fem fora la màfia”, em va empentar a reflexionar sobre el fenomen en termes de futur: què havíem aprés, col·lectivament, què podia canviar. La transparència de les forces polítiques, les noves formes de gestionar des de l’austeritat (la de veritat, no la de la Troica, que ha malversat una vegada més el llenguatge), l’exemplificació des de l’esfera d’allò polític, és una de les potes necessàries per reconduir la situació i guanyar en qualitat democràtica. El pas des de la política és previ i necessari: però no suficient. S’ha de convéncer la ciutadania que la corrupció no sols és un problema de qualitat democràtica, un concepte en el  qual no estem massa entrenats, sinó també de què està en la base de l’actual crisi econòmica, és un dels seus detonants.
 
La pregunta, per tant, és fins a quin punt la societat està interpretant correctament la història recent. Tots els sondejos electorals, almenys dels dos últims anys, donen una forta davallada al PP (en alguns casos, propera a la pèrdua de 15-20 punts en intenció de vot). Els darrers diuen que fins i tot en aliança amb UPyD no seria capaç de forma govern. El fet a més que la terminal del PSOE al País Valencià, que ha tingut la seua quota de responsabilitat, també acuse la davallada convida a pensar que la gent està fent la interpretació correcta, que la davallada del bipartidisme és una base sobre la que construir. Ho és. Però després entrarem en alguns matisos. I vaja per davant també una dada preocupant: podria baixar la participació.
 
Altrament, la preocupació per la corrupció a les enquestes no ha fet més que pujar. Juntament amb la preocupació per l’atur i les conseqüències de la crisi. Hi ha un profund malestar que, si més no, tindrà una traducció electoral. Hi ha una primera interpretació que sembla automàtica: la societat valenciana ha dit prou a fenòmens com el de la corrupció i el balafiament, ja no es pot fer aquell diagnòstic terrible però real de la complicitat social valenciana. És possible. Però més aviat, el que podria estar passant és una altra cosa: l’ensorrament d’unes xarxes clientelars brutals, l’exclusió recent d’amplis sectors del repartiment del botí, del saqueig dels recursos públics. Potser molta gent ha despertat en veure que les elits polítiques i econòmics no estan sofrint els embats de la crisi mentre la gent corrent pateix l’atur, el desgast dels serveis públics, desnonaments i, en el millor dels casos, una reducció dels seus ingressos.

Hi ha cabreig amb això. Desconcert pel contrast entre el discurs i el que passava en anys precedents i l’ensorrament actual. El que no tinc tan clar és que s’haja fet la reflexió que centenars de milions de persones alimentaren amb el seu vot això mateix. Que la podridura del sistema es coneixia però es tolerava perquè hi hagué repartiment, en alguns casos real, a través de salaris alts o molt alts, en altres casos fictici, a través de l’augment del valor del patrimoni personal que generava una sensació força falsa d’enriquiment. El discurs triomfalista, els grans fastos, arrodonien la jugada.

Tornem uns anys enrere per entendre millor tot açò. Abans de les eleccions de 2001, el cas Gürtel ja ha esclatat i, fins i tot, ha esquitxat el mateix president de la Generalitat, Francisco Camps. També es van coneixent altres casos com Brugal i Emarsa, el saqueig de la depuradora de Pinedo. O la terrorífica gestió de les caixes d’estalvi valencianes, CAM  i Bancaixa. A tot arreu, hi ha casos de corrupció municipal. El PP presenta una llista a les eleccions autonòmiques farcida de presumptes corruptes. Ja ha esclatat el fenomen del 15-M. Resultat: el PSPV és l’únic que s’enfonsa. El PP té un desgast mínim, a ciutats com València, però renova la majoria absoluta. Guanyen pes formacions com Compromís i Esquerra Unida, però a costa dels socialistes. Què ha passat? Únicament s’ha penalitzat la gestió de la crisi econòmica per part del govern central de José Luis Rodríguez Zapatero. Una clau estatal.

Al País Valencià, s’està protegint socialment un model que, es pensa, ha funcionat: que ha generat treball i enriquiment generalitzat. Un sistema de profundes arrels corruptes que va molt més enllà dels grans casos de corrupció, que naix d’ajuntament en ajuntament. Nepotisme, tractes de favor, comissions, pressupostos unflats, caixes b i c. El “familisme amoral” que detectava el sociòleg Edward Banfield per a les societats meridionals, en la seua màxima expressió: familiars, amics, coneguts. Amb carnet de partit i sense.

Un exemple: la crisi ha proveït de la coartada per generalitzar l’economia submergida, el frau extens i extensible. Però podeu estar segurs que el sistema vivia una eclosió brutal en els moments fins i tot de major expansió econòmica. Era un modus vivendi tolerat, emparat i protegit electoralment.
 
Allò més pervers del fenomen és que no podem fer una lectura de classe diàfana de la corrupció: elits que s’enriquiren a costa de les capes populars o treballadores. El PP està farcit de militants i dirigents que provenen de les classes mitjanes i baixes, gent que ha escalat, com ara l’alcaldessa Alacant, Sonia Castedo.

La xarxa tenia un abast brutal i ramificacions per tot arreu, gent col·locada des de la brigada municipal a el consell d’administració de les caixes. La corrupció tenia en la construcció un conreu de cultiu perfecte, però d’allò se’n beneficiaven diferents cercles concèntrics, no sols constructors desaprensius i regidors corruptes que podem caricaturitzar i identificar ràpidament: de l’administrativa d’una constructora al comercial d’una fàbrica de mobles que facturaven sense IVA. O que feien les coses correctament però veien créixer els seus ingressos gràcies a un model dopat i amb arrels corruptes.  El fenomen era bastant més complex, bastant més extens. La lectura de classe, si de cas, aniria en el sentit de gastar la corrupció i l'enriquiment com a via ràpida per escalar socialment amb el BMV o l'Audi i l'àtic o l'adossat com a símbols visibles. Negació de la pròpia classe social i escalada que, en milers i milers de casos, s'ha vist truncada sobtadament.

De les conseqüències de la crisi, de les mesures adoptades, sí que en podem fer i hem de fer una lectura de classe més nítida. Però la corrupció, al País Valencià i supose que en altres llocs, té uns perfils diferents. I és un problema greu, atès que, sense dubte, la corrupció, sobretot l’associada a la construcció, però no sols, està en la base del que ha passat, un càncer que té derivades en el sistema productiu, en l’estructura social i fins i tot en qüestions com el sistema educatiu: tenint davant dels nassos la cultura dels diners fàcils i el pelotàs, milers de joves valencians veieren inoperant la seua formació i educació.

El sistema tenia un desequilibri irresoluble: un paleta cobrava tres vegades més que un investigador. Ara, ambdós sectors pateixen: els uns ni tenen treball ni estan formats. Els que ho estan, han de marxar. Potser trigarem generacions a eixir d’aquest pou.

La crisi econòmica ha servit per variar la percepció dels polítics i la política –o per acabar amb la comprensió– però no per generar una reflexió col·lectiva sobre l’abast del problema i les seues implicacions, sobre les bases socials, sobre el tipus de societat a construir. Es demana transparència als polítics, austeritat, hi ha demandes de justícia i sentències exemplars. Però en un moment on la crisi serveix també de coartada als vells vicis, no tinc tan clar que la societat valenciana estiga experimentant una catarsi real, un autèntic renaixement.

Llançaré una pregunta que enllaça amb el que comentàvem sobre 2011: quina part del càstig electoral al PP valencià que detecten les enquestes es correspon a la gestió de la crisi que ha fet la Troica en la persona de Rajoy i quina a la podridura específicament valenciana? Seré més directe: Quanta gent pagaria perquè tornara el mateix model a canvi de tindre treball, tornar a mirar cap a un altre costat.

No passarà. Però en el supòsit que hi haguera un altre cicle expansionista en aquesta mateixa generació, ¿quanta gent tornaria a ubicar la corrupció com una de les majors preocupacions?

El País Valencià té per davant un repte brutal: generar un canvi polític i social que no sols supose noves formes d’encarar la gestió, de donar exemple des de l’esfera institucional, des de la Generalitat o els ajuntaments (les diputacions, en tant que model caciquil, que les bomben). La transparència, l’austeritat, el valor del coneixement i de l’esforç per la col·lectivitat, no pel benefici propi, han de ser valors que s’estenguen a tota la societat. Un canvi de valors on la corrupció, la general, la política, però també la quotidiana, siga veritablement penalitzada. Una transformació en profunditat que, ara mateix, em sembla llunyana. Molt llunyana.


(sotalacreueta.blogspot.com)
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat