El país de mai més (tots els matins), per Xavier Aliaga

El País Valencià és el país que mai no va existir. I no s’albiren símptomes en l’horitzó que existirà algun dia. Que l’ajuntament de València, governat pel Partit Popular, li dedique una avinguda a Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern amb UCD i un dels arquitectes en la penombra de la Batalla de València, forma part del guió previsible, de les hipoteques d’una dreta autòctona que mai no va voler fer el viatge cap a un indret homologable i democràtic. Més aviat, es va vestir d’una flatosa modernitat que amagava la caspa sota tones de brillantina i perfums cars. No insistirem, doncs.

Però que l’expresident socialista Joan Lerma i el portaveu al consistori del Cap i Casal, Joan Calabuig, reten homenatge entusiàstic a la idea ens enfronta, una vegada més, amb els vells vicis del lermisme, la infecció del PSPV-PSOE mai no tractada amb totes les seues conseqüències. I en el paquet, perquè conec el personatge i les seues capacitats, em negue a incloure l’actual secretari dels socialistes valencians, Ximo Puig. Les hipoteques, però, estan allí, ben visibles, com una crosta solidificada. Actes com el de dimarts, donen alè a aquells que pensen que la solució a l’alemanya després de les eleccions autonòmiques és més a prop que qualsevol altra possibilitat aritmètica i política. I jo no ho crec que això siga així. Però aquestes coses es retroalimenten en l’opinió pública sense remissió.

Mai no solucionarem els problemes si no assenyalem les causes i els seus actors. I l’endarreriment en matèria cultural, social i de llibertats del País Valencià té molt a veure amb aquells anys setanta i huitanta de plom, quan les forces conservadores valencianes dissenyaren un tractament de xoc contra l’incipient esperit autonomista valencià. Hi havia molt en joc, per a ells. I per aconseguir capgirar la truita empraren l’extrema dreta valenciana i espanyola, la més declarada i òbvia, com Fuerza Nueva, i un grupuscle com el Grup D’acció Valencianista (GAV). Bombes a Joan Fuster i Sanchis Guarner, agressions pel carrer, crema de banderes (ei, sí, si algú pensa que això ho inventaren els independentistes catalans i bascos, que revise l’hemeroteca), pintades amenaçadores i articles de premsa igual de coaccionadors o més.

Quan el secretari dels socialistes catalans, Pere Navarro, denuncia “un clima de crispació” a Catalunya a propòsit de l’agressió d’una senyora incontrolada, ho fa des d’una lleugeresa més aviat notable. A Catalunya hi ha un ambient enrarit que no m’agrada i que té a veure amb l’obligatorietat que tothom significatiu es retracte en favor de la independència, quan no fer-ho o mostrar dubtes raonables també és una opció personal i intransferible. Res a veure, tanmateix, amb el que va viure el País Valencià aquells anys. Abril Martorell, en col·laboració amb alguns més, conduïa la sala de màquines. I aconseguí l’objectiu que Lerma i els seus recularen i atorgaren una legitimitat absurda al sector més retrògrad de la societat. Un mal que costarà molts anys en revertir-s’hi.

Tot i que, parlar de revertir alguna cosa sembla agosarat. Si la solució alternativa a l'aberrant del PP de tancament de RTVV és fer una desconnexió de TVE dues hores en un horari infame, o siga, una mena d’Aitana ampliada, sembla clar que el nostre estat natural és el de la regressió. El país de mai més presenta tots els matins símptomes d’agafar el camí dels carrancs, de fer un viatge gens metafòric cap a un lloc que no ens agrada. Com serà la cosa que ni tan sols la proximitat de les eleccions sembla despertar un cert esperit de reforma, una il·lusió. Hi ha tanta desconfiança, tanta batalla perduda, que molta gent combativa i amb ànsia de canvi dóna per bo que almenys ens deixen fer la guerra pel nostre compte. Com fins ara. Així estan les coses.


 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat