Fora d’aquest ecosistema controlat i controlable, els poders econòmics i mediàtics se senten inquiets, imaginen un futur de caos i revolució. Per això, fomenten coalicions bipartidistes sistèmiques, les defensen i promouen. Tot, abans de caure en les urpes d’immoderats grupuscles esquerrans. Estan defensant privilegis tot i que al·legaran que estan en joc polítiques moderades que asseguren l’estabilitat i el progrés i bla, bla, bla. Tracten d’injectar terror en la població contraposant radicalitat amb moderació, encara que, en realitat, no hi ha res més radical que la manca d’empatia i compassió amb què s’estan prenent algunes mesures econòmiques.
L’esquema serveix d’igual manera per afrontar la campanya de les eleccions europees o per comicis casolans. Amb els condiments i afegitons ètnics que tots coneixem, el PP valencià aprofita qualsevol ocasió per demonitzar els grups minoritaris (amb especial devoció a Compromís, però també a Esquerra Unida) no tant per desgastar-los sinó com a procediment per desligitimar el PSOE. O, el que és el mateix, criticant els socialistes pel seu hipotètic contagi de les idees «radicals» dels minoritaris, en una estratègia per fer fugir de les sigles de la rosa els votants de centre: o siga, persones espiritualment de dretes o amb una transversalitat ideològica pròxima a l’empanda mental, carn també d’UpyD. O, en el millor dels casos, per a ells, per atraure’ls de nou cap a casa.
Aquesta visió de la suposada radicalitat continua tenint predicament social? No diria que no. Però fins i tot sabent això, la resposta als atacs no pot ser defensiva. Quan el portaveu del PP a les Corts, Jorge Bellver, diu que Mònica Oltra i Compromís se serveixen de les institucions per «rebentar el sistema des de dins», espere que tinga raó. Vull dir que si per alguna cosa han de servir els minoritaris és per introduir cunyes en el sistema, si no rebentar-lo, sí modificar-lo, fer difícil el control polític del poder financer (i a l’inrevés), evitar que els jutges siguen terminals dels polítics, frenar els abusos contra els sectors més dèbils de la població, modificar l’agenda (ai, si algú haguera escoltat Esquerra Unida durant els anys de l’eclosió de l’alta velocitat!) i, en definitiva, impedir que les castes que han saquejat continuen fent-ho i els diners públics vagen on han d’anar. Com veieu, un programa d’una radicalitat extrema.
Fet i fet, qui és més radical? Mònica Oltra o Juan Cotino? Jorge Bellver o Enric Morera? Serafín Castellano o Ignacio Blanco? Rita Barberà o Marga Sanz? A quin costat habitava la sensatesa quan es parlava de desgavell urbanístic, d’obres faraòniques, de grans esdeveniments socialment estèrils? Potser no eren els nostres antisistema sistèmics -més algunes veus del PSPV-PSOE- els que posaven l’accent en una política econòmica fracassada i radicalment suïcida? I ja que hem començat en clau europea: de veritat que no hi ha alternativa possible a la dretanització econòmica de tota la socialdemocràcia? Ningú no veu la trampa implícita que hi ha en els cants de sirena de la dreta i les forces econòmiques als socialistes? En un debat radiofònic recent, l’exeurodiputat socialista Enrique Barón negava la major, la d’una Europa dirigida des dels mercats. «Això no és així: estic satisfet en haver contribuït a construir una Europa dels ciutadans», deia, sense immutar-se, mentre banquers i accionistes de l’IBEX-35 es remugaven orgàsmicament en els seus seients de pell.
Davant d’aquestes inèrcies -derives, més aviat- i d’una ciutadania drogada amb la sacralització de la «moderació», permeteu-me fer elogi dels nostres antisistema sistèmics. L’única i molt lleu esperança, amb samarretes o sense, amb expulsions o sense, que algun dia puga canviar alguna cosa.
