Les passades eleccions europees han provocat una enorme incomoditat en l’establishment, una etiqueta en la que podeu incloure partits i mitjans de comunicació associats al bipartidisme imperant fins ara. Diaris que aclamaven un suposat vigor renovat de les grans forces polítiques, arran d’un impuls demoscòpic del CIS, havien de dedicar pàgines i perfils al fenomen de moda, Podemos, i el seu profeta, Pablo Iglesias (PI).
L’hòstia ja no es podia amagar. Maldant i a contracor, es féu la crònica de la derrota sense eufemismes del bipartidisme. Però lluny d’obrir un procés de reflexió, al PP, per començar pels “vencedors” dels comicis, començaren a desacreditar el que havia passat, el radicalisme, la fragmentació, el programa de Podemos, la cua de PI etcètera. El vell intent de posar la por en el cos del seu electorat i fer que els vots tornen a casa.
El PSOE, mentrestant, féu el que sol fer: dimitir però poc, i, abans d’obrir el necessari debat ideològic llargament ajornat per la socialdemocràcia (ja sabeu: entre fer cas a l’electorat que reclama polítiques més a l’esquerra o als editorials que li tiren la culpa a la “radicalització” socialista, a Ferraz sempre opten pel mateix), comença el debat personalista de les cares. Enhorabona, Susana Díaz. Les meues condolències a la militància.
Tot va tan i tan ràpid que no és únicament l’esfera bipartidista la que es refrega els ulls. En una valoració d’urgència que vaig fer al meu bloc alertava que Podemos havia fet mos a Esquerra Unida i Compromís i que, malgrat els bons resultats d’aquelles formacions, esquerrans i valencianistes s’havien d’estudiar el tema. Jo també: uns dies després, començava fer-se palés que la plataforma de PI havia arreplegat vot a tort i dret, d’UpyD a PP, del PSOE a l’abstenció militant. Molta gent coneixia a votants del PP que havien fet el salt de rècord olímpic cap a Podemos. El poder del rostre logotip i la papereta personalitzada. El poder de la televisió. Matèria per al desgast neuronal de politòlegs, sociòlegs i, especialment, dels gurús del poder imparable de les xarxes socials i Internet.
I dit tot l’anterior, ja ens podem felicitar, i molt, que el vot de protesta a Espanya s’haja canalitzat així, a una plataforma “boliviariana” -com diu Felipe González amb el seu irresistible encant de conseller d’administració de multinacional- que a partits xenòfobs, racistes i feixistes, com ha passat a molts indrets d’Europa. Per ací ja anem bé.
En tot cas, no foren els conservadors els únics en posar a parir PI i els seus. Molts militants i simpatitzants d’esquerres, emprenyats perquè uns nouvinguts s’havien aprofitat del terreny sembrat durant anys, bramaven a les xarxes socials contra Podemos amb arguments que anaven des de la crítica raonable i raonada a la pura i desordenada brofegada. No és que no falten els motius per criticar Podemos i el seu evident personalisme, tan contradictori amb el que diu defensar. Però la gent més assenyada entre les bases polítiques assumia amb esportivitat els resultats i assenyalava amb saviesa que una cosa eren les europees i una altra comicis on necessites confeccionar milers de llistes locals i autonòmiques. Allà es veurà la força del projecte, deien, retadors.
Això és el que sembla. El més normal és que unes eleccions autonòmiques facen les correccions pertinents i algunes formacions polítiques -incloent-hi el PP, atents a això- recuperen vot i influència. Tot no siga que l’empenta i el prestigi social de l’antipolítica que fa política continue creixent i Podemos no siga, com diuen els castellans, flor d’un dia. Si és així, no servirà de res entestar-nos a no entendre res de res.
