El món real, per Xavier Aliaga

Fins fa poc, la política i la societat segmentaven la ciutadania en un parell de compartiments estancs, més o menys variables, on habitaven els problemes i les preocupacions reals, els gustos i dèries majoritàries. I a l'altra banda del ring, els caga-festes, els rars, els peluts, les aus de mal averany, els minoritaris. Tot allò servia per blindar a les crítiques festes i tradicions, esports majoritaris, una de les llengues oficials, transvassaments d'aigua, infraestructures faraòniques o grans esdeveniments.
 
El món real era la peregrinació a la Santa Faç, les mascletaes, la crida, els bous, el futbol, el "regionalismo bien entendido", l'AVE a la capital de l'imperi, els circuits urbans, Julio Iglesias, Bertín Osborne, les processons de Setmana Santa, el rei Joan Carles, les vacances en Marina d'Or, la construcció a dojo i, en general, un discurs panxacontent que es resumia en què vivim en la millor terreta del món, sense discussions  ni matisos. En contra d'això, els del valencià, els quatre ecologistes bojos, els repubicans, els de les manifestacions de quatre i el de la moto, els descontents, els dels recitals de poesia, els concerts estranys i les reivindicacions utòpiques. D'allò se'n feia caricatura. Era fàcil. Hi havia un relat ben construït des del punt de vista de l'oportunitat, molt majoritari i molt assumit.
 
O no tant. O no de la manera devastadora que semblava. Una societat tan compartimentada no és viable. I una de les coses que començà a passar abans de la crisi és una certa permeabilitat que no sols anava, com s'ha cregut normalment, d'esquerra a dreta, sinó també de dreta a esquerra. Gent que votava al PP podia matricular els seus fills en la línia en valencià, anar a concerts de Pep Gimeno Botifarra o portar-se les mans al cap davant la gestió, posem per cas, de l'accident de Metro. Fer compatible un cert conservadorisme econòmic amb una defensa dels drets de les dones i les minories. Ser liberal i republicà. Defensar l'escola pública i anar a missa tots els diumenges. Podria posar més exemples, però la idea principal és que, per a bé i per a mal, les ideologies s'han fet més permeables, l'anàlisi més voluble i la configuració del pensament propi més transversal. Fet i fet, el rebuig del sistema polític tal i com està configurat no entén d'ideologies: és generalitzat.
 
La crisi econòmica ha estat el darrer detonant perquè esclate tot açò. I una de les conseqüències, que els polítics de les castes dirigents encara no han entés, és que l'economia ha arrossegat el sistema institucional que poca gent es creu ja. Ja no s'entén que la infanta Cristina no estiga imputada, que les primes de la selecció espanyola siguen les més generoses del Mundial del Futbol (un país pràcticament intervingut!), que s'haja de blindar la monarquia amb presses i correres, que la Constitució s'haja de reformar per pagar el deute, i no per garantir els drets i prestacions, que es cruficique els jutges que empresonen banquers, que el càstig a la corrupció política siga mínim i que el pobre desgraciat s'haja de podrir en presó. Els exemples es podrien multiplicar.
 
Una mica per ací es justifica la crisi del bipartidisme i l'esclafit d'una organització com Podemos. El món real, els "autèntics problemes dels ciutadans", ja no són els que decreta el poder. La pervivència d'unes certes estètiques, de determinades tradicions casposes o d'un hedonisme exacerbat poden transmtre sensacions desconcertants als observadors de la realitat. Els corrents socials són cada vegada més difícils d'analitzar i diagnosticar. Com ara el comportament electoral. Tot s'ha fet estrany i llefiscós. El signe del temps és que ningú sap exactament quin és. Almenys podem avançar que el món real té moltes més cares que les de les rodes de premsa sense preguntes i les que mostren els grans diaris.


 
(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat