D’una altra perquè no convé frivolitzar: l’entrada en presó és una cosa seriosa, una circumstància certament greu per a la persona que la pateix. I algú pensarà que a Fabra l’estada li la podrien fer còmoda i això i allò. Però no és broma: sols cal veure el canvi físic operat per Francisco Correa, cap de la trama Gürtel, a la presó. Eixí demacrat, amb els cabells nevats i un rictus de sofriment. No pretenc invocar sentiments de llàstima cap a un pardal de la pitjor espècie, paradigma de l’aprofitat que s’acosta al poder per viure com un xeic. Això està lluny de la meua intenció. Constate un fet, únicament.
Fabra (Carlos) és una persona gran, d’edat. I, com ha dit algú del PP, no ha matat ningú. No. Tampoc ha mort ningú un percentatge supose que alt de la població penitenciària. Dura lex sed lex. Mala sort. Bé que se n’ha aprofitat l’expresident de la Diputació de Castelló del seu càrrec i influència. Ha delinquit. Ja es pot dir amb totes les lletres. I no és res personal, però espere que cap de les vies per evitar la presó prospere. No és res personal, però aquest país serà molt millor si Fabra ingressa en la presó. Això significarà que la impunitat no és eterna, que les repetides maniobres de distracció i dilació per evitar els seus judicis, algunes m’imagine que bastant abominables, no han evitat el desenllaç final contrari als seus interessos. Un missatge contra la corrupció. Contra el fet i contra la impunitat de què havia gaudit aquest delicte.
No és res personal, francament, però molta gent que ho està passant malament, que ha actuat amb honradesa i honestedat, i ara les veu putes per arribar a fi de mes o pagar la hipoteca, potser li serà reconfortant saber que aprofitats com Fabra (Carlos) acaben pagant la factura. No és per venjança: més aviat per equitat social, perquè no paguen sempre els mateixos.
No és res personal perquè no conec personalment l’interfecte. No he tingut el disgust. No m’ha fet res, mai no m’he creuat amb ell. No sé com és en el tracte personal, tot i que m’han contat coses. Potser conec el suficient a través de les declaracions oïdes i llegides, de la seua fatxenderia i arrogància. En realitat, el suficient per saber que em cau malament, que si ha afavorit a molta gent (amb diners de tots, s’ha de recordar) és per interès, per fer xarxa, pels favors i prebendes, no per ser una bellísima persona. Potser sí hi ha alguna cosa personal, íntima, per desitjar-li l’entrada en presó. Potser hi ha rancúnia i animadversió al personatge, no sols al que representa. Però no m’agrada viure amb aquella sensació. Vull quedar-me amb la idea que, si passa, aquest país serà una mica millor. Sols una mica. Vull pensar això. Ho necessite, realment.
