La Diada explicada a un valencià del carrer

Gaudeix de nou d'uns dels articles de Xavier Aliaga, publicat el passat 19/09/2014 en La Veu.

Benvolgut/da valencià/ana, del carrer. I dic "del carrer" per no haver de recórrer a la paraula "normal", en referència a un perfil ciutadà difús però que, per resumir molt, no tindria massa a veure amb el del lector habitual d'aquesta publicació. I no perquè els lectors de La Veu del País Valencià no siguen del carrer, que ho són, sinó perquè em negue a què uns es puguen considerar "anormals" en contraposició a uns altres. La categoria de normalitat, en aquest cas, seria molt més que discutible. Però ens estem desviant.
 
Per motius de treball, em vaig desplaçar a Barcelona, per assistir a la Diada de Catalunya i a la confecció de la ja cèlebre "V" humana. Independentment d'unes altres consideracions, fou una jornada impressionant. Entrant a la ciutat, vaig veure una imatge que em va colpir: un espectacular Porsche amb dues senyoretes de llargs cabells rossos lluïnt dues estelades. Entre aquestes dones i el jove militant independentista amb la roba caient a trossos, hi havia tota la resta: una mobilització absolutament transversal, alimentada de perillosíssimes velletes agafades del bracet, radicals famílies de missa setmanal amb passamuntanyes i jovenetes ultres de col·legi privat. I l'equip d'hoquei d'ací, el centre excursionista d'allà i la colla de xirimeters de més enllà. Tothom. Podem donar per bones les xifres de l'organització però això, en certa manera, seria irrellevant: puc assegurar que hi havia trams on no cabia tota la gent, que havia persones que restaven als marges. I l'argument que mancaven els quatre milions restants de catalans és, senzillament, repulsiu, miserable i mesquí. Com els insults de koreanització i manipulació dels manifestants.
 
Cert que els mitjans públics catalans s'atorgaren un paper organitzatiu discutible, però allí no hi havia ningú que no sapiguera a què anava i què s'estava demanant. Poder votar, com a mínim. I pocs que no sapigueren dels pecats del pare de la pàtria. Però hi eren. Mentrestant, a Madrid, ni parlar-ne. La legalitat, la Constitució, etcètera. La legislació brandada contra les persones.
 
És curiós perquè, a molta gent valenciana amb la qual vaig parlar a la tornada, personal "del carrer", la Diada no els havia impressionat gens ni mica. Repetien els arguments de la premsa i els mitjans madrilenys respecte de la il·legalitat de la consulta, de la no viabilitat de la reivindicació. Era com si assistiren a la rebequeria d'uns xiquets maleducats. Una cosa que no anava enlloc. Una de les expressions de voluntat democràtica més rotundes que haja viscut la vella Europa generava, fins i tot, més indiferència que rebuig, més cansament que alerta. Un amic valencià ressident a Catalunya em comentava, amb un punt de perplexitat i indignació, que les seues amistats del País Valencià contestaren als seus wasaps sobre la històrica jornada amb comentaris banals. No tenien res seriós que comentar al respecte de la Diada. No positiu ni negatiu. Bajanades sobre la gent que apareixia a les fotografies. El no-res. El buit.

 
Fins i tot aquells que no estareu gens d'acord amb la independència de Catalunya, que al País Valencià sou legió, hauríeu de prendre nota de l'admirable capacitat de mobilització i organització d'un poble, de la voluntat inequívoca de fer valdre la seua opinió i de defensar els seus interessos. Fins i tot aquells que teniu una erupció cutània al minut de llegir el nom de Joan Fuster, hauríeu de reflexionar sobre el contrast entre una societat amb molts defectes i problemes però mobilitzada i que ha aparcat les seues diferències ideològiques (perquè sí, mireu: allò, de ben segur, estava farcit de gent que havia votat en algun moment el PSC) i una altra noquejada, paralitzada, comatosa, en estat de shock. Un País, com ara el nostre, que espera un futur canvi polític sense il·lusió, amb profundes prevencions, malgrat que res del que vindrà no pot ser pitjor que el que hi havia. I amb un altre sector social que encara no ha fet balanç de la desfeta, la destrucció moral i econòmica provocada pel partit al qual ha estat donant suport electoral. I potser tot allò de Catalunya siga una fugida cap endavant. Però van a algun lloc, hi ha una direcció.
 
I és trist, amics i amigues del carrer, perquè al País Valencià hi ha motius per construir un consens transversal i que servisca per posar les primeres pedres d'una altra cosa: el desastrós finançament de l'Estat. O el greuge comparatiu de les infraestructures: en cap estat del món la línia d'alta velocitat entre la segona i la tercera ciutat seria una de les darreres en construir-se. Però els valencians ja ens coneixem. Ja sabem com funcionem i com funciona tot ací. No insistiré. Allò de la Diada era una cosa digna de veure, impossible d'entendre si no vas i palpes l'ambient, si no el toques i respires. Sols afegiré una cosa més: com a valencià, molt connectat amb Barcelona però molt pesimista sobre el nostre encaix en aquella història, vaig tenir ganes de plorar. No eren llàgrimes d'emoció, sinó de ràbia. De pura impotència.

(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat