El maneig de recursos econòmics o la impossibilitat de mantenir determinades posicions de partida, com ara volar sempre en companyies de baix cost, ha estat munició dels cínics per tractar de demostrar que Podemos acabarà sent un partit com la resta. Lluny del debat ideològic al voltant de les propostes (i no-propostes) d’aquesta organització, s’obrin debats bastant insubstancials que contenen una perversió: mentre es parla d’Iglesias per volar en classe turista amb Iberia, deixem de parlar de la generosíssima porta giratòria d’Alberto Ruiz-Gallardón, qui ha canviat el Ministeri de Justícia després del fracàs de la reforma contra l’avortament per una cadira en el consell jurídic consultiu de Madrid, una broma que a l’erari li costa la indecent suma de 8.500 euros bruts. Supose que el lector apreciarà la diferència entre un fet i l’altre.
Dit això, Podemos i Iglesias són víctimes del seu propi discurs: a base de desgastar aquell afortunat invent de “la casta”, aplicable a Gallardón i els que són com ell, ha acabat dissolent en àcid el seu significat. Al carrer, el terme ja engloba qualsevol cosa, des del regidor d’Izquierda Unida d’un poble de Granada fins al diputat autonòmic del PSOE de Galícia, per dir alguna cosa. A Podemos ja li anava bé així, perquè tots, menys ells, eren considerats casta, però el problema comença quan seus a un parlament, comences a rebre dietes i has de viatjar un grapat de vegades a Brussel·les, posem per cas, i aleshores t’adones que Ryanair és Mordor.
No estic segur si abans o després dels primers problemes de l’eloqüent polític de la coleta amb el càrrec, Podemos decideix fer la proposta a les bases de no presentar candidatures municipals i, com a molt, sostenir plataformes ciutadanes com els “guanyem”. El motiu no és exactament la dificultat d’articular estructures d’organització local i autonòmica -que alguns ja avançaven amb més realisme que mala llet- perquè els cercles de Podemos a pobles i ciutats començaven a aglutinar els descontents i simpatitzants de cada contrada i no semblava un problema reunir gent suficient per fer les llistes. El problema és, precisament, que tenen massa gent i que no saben si seran capaços de controlar els components de les llistes i les seues intencions.
A la gent que té previst votar Podemos no sé si açò li caurà bé, malament o regular a l’estómac (no crec que els cercles estiguen precisament d’acord), però per a un servidor de vostés -i tractaré de no ser cínic ni malintencionat- tot açò resulta entre decebedor i sospitós. Decebedor perquè revela un tacticisme polític que no s’adiu a l’esperit suposadament trencador i lliure de Podemos. Sospitós perquè, en contra de la filosofia de democràcia radical, la decisió la proposen les elits del partit per veure si cola, perquè no saben si seran capaços de controlar no sols les possibles intencions deshonestes dels nous militants de la formació. Em fa l’efecte que tampoc no es refien de la capacitat dialèctica i la formació política dels futurs dirigents locals. Sense voler fer sang: a algun portaveu local se li ha pogut escoltar l’argument que la formació “no és de dretes ni d’esquerres”, sinó que va “contra els poderosos”. Se m’ocorren exabruptes i alguna cosa graciosa per comentar això, però la conclusió més amable és que Juan Carlos Monedero té una ingent tasca de formació per davant. I la prudència i no voler caure en allò que criticava adés aconsella deixar-ho així.
