Vida i no pocs miracles (amb matisos) de la música valenciana

M'arriba amb retard un voluntarista article de Raimon Ribera, «La indústria cultural en la música en valencià». publicat en aquest mateix mitjà, on reflecteix algunes realitats més o menys incòmodes de l'escena. Molts dels temes plantejats ja han estat motiu de debat entre professionals i mitjans de comunicació a taules rodones de festivals com ara Trovam i Feslloch. Ribera posa l'accent en què un pilar de la promoció musical, Escola Valenciana, ha bolcat els esforços en una part determinada de l'escena, la generada seguint l'estel de fusió combativa d'Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata, als quals hauríem de sumar Aspencat. L'absència d'una crítica musical seriosa i, com a conseqüència, l'existència d'una indústria discogràfica que, sense aquella pressió, ha publicat de forma indiscriminada propostes sense interés, serien altres punts candents.

Resultat de tot això seria que les propostes fóra d'aquelles coordenades han tingut el pas barrat. Puc compartir la preocupació, però no el diagnòstic: el problema, ara mateix, de la música en valencià no és la manca de qualitat, ni la construcció d'una suposada indústria basada en la contestació, en el missatge. Ni l'absència de crítica. La qüestió té a veure més aviat amb la manca de massa crítica i, fins i tot, de cultura musical de l'existent. De curiositat. I també és una errada considerar que la música en valencià és una escena. No ho és. Ni cal que ho siga.
Que la línia programàtica d'Escola Valenciana ha estat millorable ho saben ells mateixos. Però han omplit un espai, un buit, dirigint-se a un sector jove al qual, majoritàriament, li ha interessat una proposta concreta. I ha complit una funció impagable. Un perfil compromés i combatiu, amb matisos: al Feslloch s'ompli de gom a gom l'escenari quan toquen els caps de cartell i el personal desapareix amb la resta. Com en qualsevol festival. No hi ha curiositat ni ganes de descobrir noves propostes, tret d'un parell de centenars de curiosos. Com en els altres festivals. La llengua i el país és el leit-motiv però la festa és el missatge. I sí, a casa, en la intimitat, la gent creix i s'educa amb una certa consciència cívica i política, quan repara en les lletres, moltes d'elles elementals. Curiosament, això no ha impedit que l'altra branca combativa, la dels cantautors, tinga el seu públic fidel.

Després, hi ha l'eclosió estilística, amb un munt de propostes que han escollit uns altres camins. Però també amb un grau de compromís: com explicava el sociòleg i cantautor Rafa Xambó, cantar en valencià ja implica estar compromesos amb la llengua i el País. Això té un revers perillós. Com explica l'artista Carles Chiner, era el moment d'assolir un major grau de normalitat, emprar la llengua com a vehicle d'expressió, no com un fi en si mateix. És recomanable, fins i tot, per arribar a tot tipus de públic, fer del valencià una eina normalitzada. Però els problemes del País Valencià continuen ben presents. La dreta desgoverna. I el capitalisme ho devora tot. El missatge contingut a, posem per cas, La polseguera, de La Gossa Sorda, continua tenint sentit. I si ho adoben amb un considerable creixement musical, la jugada és redona. Com ho va ser el València, Califòrnia de Senior i el Cor Brutal, un bellíssim disc amb missatge. Tot això és necessari. Com ara la intensitat emocional de Novembre Elèctric. O la poètica subtil i quotidiana de Clara Andrés. Cada moment té el seu fil musical. El que demane com a oient és que la qualitat musical vaja per davant.

I, tot i que no es pot considerar la música en valencià com una escena, és saludable barrejar propostes en un mateix espai, fer que els uns s'interessen pels altres. S'ha de fer i es comença a fer. El Trovam acaba de fer conviure La Gossa Sorda amb Senior i el Cor Brutal i Pepet i Marieta amb Novembre Elèctric. I Escola Valenciana també ha tractat d'introduir més transversalitat.

Respecte de la crítica, Ribera se centra en l'especialitzada, escassa i amateur, quasi per definició i pel moment que vivim (Enderrock seria inviable editat a València). La crítica professional i seriosa, s'ha de dir, ha estat en els mitjans generalistes i, amb les mancances i llacunes de rigor, s'ha fet trobe que amb bastant solvència. En el meu cas, a través del meu treball primer al Quadern d'El País i després a El Temps, ressaltant les propostes de qualitat que Ribera diu han estat marginades. El corredor polonès, Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Mi Sostingut, Ovidi Twins, Amanida Peiot i molts altres han tingut un seguiment trobe que adequat. I el fet que bandes tan valuoses com 121db o Inòpia (autors d'un dels millors discos de rock gravats mai en català) hagen tancat la paradeta no es pot computar a la crítica i, dubtosament, a Escola Valenciana: el públic «natural» del Feslloch encara té una estranyesa davant determinat tipus de propostes que prové de la manca de curiositat i ganes d'obrir el ventall. A l'abstreta parròquia indie per cert, li passa el mateix.

Hi ha el reprotx, finalment, de no haver marcat un nivell de qualitat a través de la crítica. Això és tirar-la molt llarga. Perquè -parle per mi- l'espai és finit i, davant d'això, millor gastar-lo en les propostes que paguen la pena que en destrossar la primera maqueta arribe a les nostres mans, que seria molt fàcil i provocatiu. No sabríem ni per on començar. Millor parlar de les propostes bones, sense servilisme, marcant els seus punts forts i febles, i fer esment de les rescatables. La resta, silenci. Sabent, això sí, que en molts casos les propostes preferides pel públic escapen al sedàs crític. I que no sempre hi ha el distanciament adequat entre crítica i artistes. Res no és perfecte i tot és millorable. Altrament, els premis Ovidi Montllor també són una forma d'assenyalar la qualitat que tampoc no sé si el públic  té molt en compte: si premien els seus, mola, si no, no.

Es pot tenir una visió crítica de la realitat, però no acabe de compartir aquella sensació d'alarma. Hi ha discogràfiques que han millorat molt el nivell del que publiquen. La nòmina anual de discos francament bons és creixent. Algunes de les propostes de qualitat van trobant el seu cau. Hi ha relleus. A canvi, manca públic. I públic curiós, obert. I indústria. I suport institucional. I trencar amb la desconnexió brutal amb Catalunya. I obrir-se a públics no catalanoparlants (això no ho sostenen des de cap de les bandes suposament desideologitzades, sinó que m'ho digué Xavi Sarrià en una entrevista). Hi ha que millorar coses, és cert, però no considerant la «música en valencià» com un bloc monolític, sinó sabent que cadascú té el seu propi camí. I que caben totes les visions.
 


 
(sotalacreueta.blogspot.com)

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat