No hauríem de parlar-ne més, de moment, però rebentaré si no dic que molts anys abans que Pablo Iglesias II es convertira en estrella catòdica i ingents sectors socials despertaren de l’encanteri per convertir-se en els seus nous fidels, algunes persones del País Valencià, poques o moltes, polítics, sindicalistes, periodistes, activistes socials, professionals liberals, gent de tota mena, ha estat advertint durant anys de les falles del sistema bipartidista, d’una estructura econòmica suïcida, d’una política errònia en matèria social, d’un transvasament de recursos públics a les butxaques d’alguns aprofitats. Les bases de la corrupció, d’alguna cosa que corcava els dèbils pilars de la democràcia.
Aquest discurs contra el poder, ara tan mainstream, tenia pocs adeptes. Amb tot, existia. I no ocupava els informatius de Canal 9 ni les tertúlies de Ràdio 9, però sí hi havia espai a la resta de mitjans de comunicació i a l’incipient, aleshores, univers d’Internet. Qui no s’anava assabentant del que es coïa (bombolla urbanística, caixes, Terra Mítica, IVEX, finançament dels partits, confusió dels àmbits públic i privat, aprofitament polític de l’espai públic, ocultació, manipulació, parcialitat judicial, elitisme, malbaratament, etcètera) és perquè no volia escoltar. Perquè ja li anava bé. Com em deia Beatriz Garrote en una entrevista per a El Temps, «quan les coses van bé individualment, els problemes col·lectius te la bufen». Parlàvem de l’accident del metro de València, però la reflexió es podia aplicar a qualsevol cosa.
Ha hagut d’arribar la crisi econòmica més bèstia de l’època recent perquè molta gent despertara i s’adonara, en carn pròpia, del tipus de societat que s’havia generat. I, no sense una part de raó, identifiquen la font del problema en la política, generalitzant, prenent la part pel tot i dipositant l’esperança en l’últim en arribar que diu coses que molts volem escoltar i un cert sabor a nou amb la paradoxal banda sonora de L’estaca de Lluís Llach, himne d’unes altres èpoques. Com dirien els moderns, el relat que molta gent coneix és un relat parcial, construït a colps, amb la sensació que alguna cosa s’ha ensorrat de la nit al matí, quan el procés va ser més lent i gradual, tot i que els símptomes es podien detectar ben aviat.
No hi ha camí de tornada. A cada enquesta, la bola de neu creix. I no hi ha una vall a la vista, sinó una pendent forta i pronunciada. Per això és tan patètic veure els descol·locats peons del sistema apostant en tertúlies i discursos públics a què, a l’hora de la veritat, el ciutadà sensat, la «gent intel·ligent», s’aturarà en sec, meditarà i convertirà el seu vot suposadament irracional en una decisió conservadora i cabal. O siga, que apostaran pels partits directament implicats en la desfeta. Tan patètic com les acusacions de populisme procedents d’alguns espais concrets: parem un segon: el PP acusant de populista a algú? La banda de l’aigua per a tots i el valencià ibèric? Encisador. Com l’esforç dels mitjans amb ínfules per fer apologia del sistema i crucificar Podem(os). La criminalització de Pablo Iglesias II i els seus està en marxa. I tot indica que aconseguint l’efecte contrari del desitjat. Conec gent esquerrana que té molts dubtes respecte de Podem(os) però que pensa reservar una opció de vot (o autonòmiques o generals) per tocar els ous, per demostrar que no es pot tractar la gent com si fora imbècil. Potser la «gent intel·ligent» que no té cap reserva espiritual que sostenir ni una porció del pastís clientelar que conservar, ha decidit ja que els bomben, que ja en tenen prou. Passe el que passe. Diguen el que diguen Cospedal, Felipe González, Guerra, Rajoy o els editorials de la premsa «seriosa».
