La cap de l’oposició, Isabel Bonig, acusa l’executiu d’inacció, de no saber quin camí adoptar, de ser la fotografia d’un fracàs anunciat. La renegociació del deute continua pendent del canvi de govern estatal, perquè Montoro ha tallat l’aixeta. Amb la complicitat del PP indígena, tracta d’ofegar financerament, encara més, el País Valencià. Oltra, que ha incorporat gent de Podem a l’Administració a canvi de suport parlamentari i recolzament per ser presidenta en detriment de Puig, negocia en secret amb Pablo Iglesias una solució ràpida si es confirma el canvi de govern a Madrid. També està en joc un nou model de finançament.
Puig té les seues pròpies cabòries: alguns elements interns, recelosos del paper secundari dels socialistes, li demanen que el PSPV-PSOE isca del govern i passe també a l’oposició, que vaja preparant el terreny pensant en el que, hipotèticament, s’ha de produir a l’Estat. El secretari dels socialistes mira amb recel els moviments de Pedro Sánchez i de la resta del seu partit. La pressió de les forces vives mediàtiques i econòmiques és brutal per fer un pacte a l’alemanya. El País Valencià és una pedra de toc. I per això és tan important (per a ells) un fracàs que justifique una coalició de l’antic bipartidisme. Puig té decidit ser lleial amb els seus companys de govern, però està inquiet, no depén únicament del que ell vulga.
Per diferents motius, Morera i Blanco també tenen dificultats internes. El perfil del govern és esquerrà i valencianista, però prima la moderació i xafar terreny segur. Els concerts sanitaris no són fàcils de revertir. Mentrestant, en els concerts educatius s’ha actuat amb cautela, incidint en aquells centres que no compleixen les normes. La confecció del primer pressupost del nou govern podria asserenar algunes aigües: més despesa social, suport a les famílies desnonades, revisió a fons de l’aplicació de la llei de dependència, ajudes autonòmiques als aturats de llarga duració, pressió fiscal a les rendes més altes en el tram autonòmic. La patronal, prudent al principi, comença a moure’s en les seues cadires i a generar titulars. Alguns dels líders empresarials més sensats fan de dic de contenció. Però això no durarà sempre.
La ciutadania observa amb expectació i recel. L’eliminació de cotxes oficials i de càrrecs superflus ha estat ben acollida. La imatge projectada en actes i desplaçaments és austera. No hi ha grans inauguracions ni fotografies arbitràries en la Ciutat de les Ciències que costen milions d’euros. Tampoc s’han viscut grans conflictes. Alguns casos de nepotisme en càrrecs mitjans s’han tallat de soca-rel. Tothom sap que els primers escàndols de possible corrupció seran letals per a la credibilitat del nou govern. No ha hagut temps per fer massa coses. La gestió dels forats deixats pel PP a Feria Valencia, Ciutat de la Llum, Cacsa, Hospital la Fe, Port de València, Aeroport de Castelló i tants altres es menja l’agenda, les forces i les energies. La creació d’una nova radiotelevisió pública tampoc serà immediat. La cua de problemes és eterna.
Mentrestant, s’ha insuflat una mica d’oxigen i normalitat a sectors marginats pel PP de la cultura i la societat. Gestos simbòlics, més que efectius, encara. Un dels més importants, la reunió amb les víctimes de l’accident de Metro de València, un dels primers actes públics de la presidenta. El següent, una reunió amb Artur Mas ajornada en diverses ocasions per l’agitada agenda independentista a Catalunya. De la reunió sorgí un acord d’intercanvi de senyals, sempre que el govern central ho permeta, i un conveni de col·laboració estreta entre l’AVL i l’Institut d’Estudis Catalans. La manifestació posterior convocada pel blaverisme militant tan sols va reunir un parell de milers de persones als carrers de València. El PP intueix que el tema està amortitzat.
Tot és lent i feixuc. Però quan les reunions del Consell es rebordoneixen, una consellera trau una foto de Bonig amb Francisco Camps. Per recordar el que hi ha en joc, el que podria retornar en cas de fracàs. Estan sent uns primers mesos de gestió terriblement difícils. Abans de Nadal hi ha previst un acte de la societat cívica progressista de suport al govern on el govern no serà present, per remarcar el tarannà cívic de la iniciativa. Resistir és vèncer. Molts ho saben. Qui sap si 2016 serà una mica millor. No ho sap ningú. Diuen que Bonig està pensant ja en quin vestit durà el dia de la seua investidura. El temps corre com un sospir.
NOTA: Abans que comenceu a disparar, deixar clar que l’escenari de dalt, sobretot pel que fa al repartiment de càrrecs i composició del govern i oposició és sol un dels molts possibles.
