De sobte, hi ha processos de primàries més o menys participatius i, amb una nitidesa bastant sorprenent (amb les excepcions de rigor, tot s’ha de dir), el teixit social identifica l’enemic en els grans salons, els consells d’administració, en la casa real o en la judicatura. Amb timidesa, però cada vegada amb més força, les maniobres d’evasió fiscal d’idolatrades figures de l’esport com ara Marc Màrquez o Fernando Alonso són observades amb una mirada renovada i gens complaent. Màrquez, fins i tot, ha hagut de recular i, amb el rostre amarat de llàgrimes, anunciar la tributació a Espanya, la qual no haguera estat possible en el clima de laxitud anterior.
En l’ample camí del descontent són qüestionats partits, sindicats, organitzacions empresarials i qualsevol altra entitat que haja estat contaminada per la vida de vins i roses de les capes privilegiades de la població (una llarga paràfrasi per eludir la paraula que tots teniu en ment i que ja no em ve de gust reproduir). Aquesta és una reacció transversal que abasta no sols als votants d’esquerres. Hi ha una sensació d’haver tocat fons. I, a resultes d’això, s’exigeix als poders que reinicien el sistema, que facen canvis en profunditat, que reformen una Constitució que ha envellit malament.
Tot això està genial. Però en la rereguarda mental del canvi hi ha un reguitzell d’actituds i mentalitats en la societat que també convé que llancem a passejar. El ‘resset’ ha de ser integral, no és únicament un negociat dels polítics. I abasta aspectes ben diversos com ara l’economia submergida innecessària (no la de subsistència: la de les factures en B perquè sí, per la cara), el gremialisme que impedeix desemmascarar als tramposos, als aprofitats, als mals professionals (funcionaris i de l’empresa privada), el sectarisme polític (la concepció hooligan de la política com a contesa futbolística, no com un instrument de canvi), el nepotisme de petita escala, les visions egoistes i de curta volada (un clàssic modern, posem per cas: la cultura ha de ser gratis, perquè ja em va bé així), la manca de rigor en general a l’hora d’analitzar la realitat, l’escassa valoració de l’excel·lència, la banalització de qüestions importants, l’entronització de qüestions banals, el desarmament davant les noves tecnologies, la idealització d’una suposada llibertat digital que no ho és tant, la xenofòbia disfressada de xovinisme, la curta memòria sobre les coses. La llista és immensa. I revela, per a desgràcia nostra, que si ens ha passat el que ens ha passat és perquè no hi havia un teixit social consistent, format i solidari que fera de dic de contenció. I aquestos canvis són difícils perquè no hi haurà ningú des de dalt marcant el camí, ho ha de fer la societat. Si no, tornarem a estavellar-nos.
Críptic? Penseu una mica i veureu que no ho és tant.
