Aquesta frase tan poc subtil, que es podia interpretar amb certa base com una impugnació a la tasca de mobilització, va provocar reaccions en dues direccions diferents. Una, encapçalada entre altres pel meu paisà Feliu Ventura, recordant-me que la mobilització és la via per aconseguir coses (Gamonal). I una versió que es podia resumir en “les urnes estan sobrevalorades”. Vaig contestar amb caixes destemplades i en algun cas, a algú que m’acusava de no entendre res, amb un cert paternalisme. Mal fet. Passa que després de dues dècades veient en butaca de primera filera els efectes de l’hegemonia en el País Valencià del PP, comence a no entendre una certa displicència amb el moment històric que vivim, a què no es valore l’oportunitat que hi ha al davant.
L’altre tipus de reaccions, tot just de persones implicades en la mobilització per salvar l’horta, interpretaren la meua posició com un atac directe. I argumentaven que s’havia de parar la modificació del PGOU abans de les eleccions perquè hi hauria determinats efectes irresolubles. Tot això ho puc entendre. I està molt bé. I ho recolze, com he recolzat tantes vegades com a ciutadà i amb el meu treball com a periodistes desenes de causes i mobilitzacions contra els abusos del PP a la Generalitat i els ajuntaments. Però amb aquell partit han estat escasses les protestes coronades amb èxit. I si s’ha aturat algunes coses, com al Cabanyal, ha estat per canvis de govern a l’Estat i perquè s’han anat parant els colps als tribunals. Si Barberà ha plantejat aquella modificació és perquè veu alguna escletxa que s’ha de combatre. De nou, tot el meu suport a la gent que hi dedica temps, esforços i diners. Tots els fronts són importants. Continue pensant, tanmateix, que ens enfrontem a uns comicis determinants, que aquestes eleccions no són unes eleccions qualsevol.
No ho són perquè, a més de servir per traure el PP de la Generalitat i d’ajuntaments com el de València, les eleccions haurien de ser el motor per canviar moltes coses al País Valencià. Qui governe, i no vull entrar en un tema delicat i molt sensible que seria motiu per un altre article, ja veurem a qui li toca i en quines condicions, està obligat a fer les coses molt bé. A capgirar la truita abans que se socarre del tot. Potser en molts aspectes ja hem fet tard, però qualsevol canvi ben conduït serà un baló d’oxigen. De no ser així, estarem obrint les portes perquè el 2019 torne el PP i tot el que això implica. Llavors, ni podrem salvar l’horta, ni hi haurà gir social, ni endreçament de la política cultural i lingüística, ni un reequilibri del sistema educatiu, ni recuperarem la gestió pública de la sanitat, ni tindrem mitjans de comunicació públics, ni absolutament res. Tornarem al carrer, a les xarxes socials, a les signatures i als manifestos. Hi ha gent jove que no ha viscut la travessia en el desert i que té forces i idees. L’esquerra -si se’m permet citar aquest terme tan antiquat- ha sobreviscut i continuarà fent-ho. Hi ha gent, fins i tot, que pensa que la trinxera té els seus al·licients. A mi el cos -coses de l’edat, segurament- em demana un canvi polític que s’albira però que no estic molt segur que les parts implicades, els partits i la societat, acaben de digerir. El que implica i el que significa. El que s’ha de fer perquè funcione. Potser és la falta de costum.
De manera una mica visceral i injustificada, la mobilització per l’horta em va transmetre aquella sensació de bucle infinit, de dispersió d’esforços. No ho és. Únicament és una cosa que s’ha de fer, una més, amb gent valuosa al capdavant. Els meus respectes i les meues disculpes si algú s’ha sentit ofés. Però a mi, personalment, aquesta llarga temporada en les catacumbes, amb una col·lecció de derrotes i algunes petites victòries, se m’està fent penosament llarga. Hi ha algú a la sala que també se senta així?
