RTVV és un tema polític

 
Aquest país té un problema greu si en un moment en què s'han de redefinir moltes qüestions -posem per cas, encara s'ha de veure-, hi ha temes que no es poden abordar de manera franca i oberta perquè un col·lectiu determinat ha decidit que té uns drets adquirits que no es poden moure de cap de les maneres. Parle de la situació generada pel tancament de RTVV. En un primer estadi, fins i tot els sectors socials que foren marginats durant la llarga gestió que va fer el PP del servei públic, foren extremadament generosos amb els treballadors. Es va fer una pinya. Després, els matisos. Però a l'hora de la veritat, el que hi hagué és solidaritat amb els treballadors i consciència de la pèrdua. No de la pèrdua del que hi havia, sinó del que havia pogut ser.
 
Després, hi hagué un ERO que una part significativa del planter va signar. I, a continuació, començà una lluita titànica de pressió social i partidària per garantir que RTVV tornara amb els treballadors que ja hi eren. Però és evident que la degradació de l'ens no haguera estat possible sense la passivitat o la col·laboració activa de centenars d'aquells treballadors. Aquesta és la diabòlica realitat que fa d'aquesta polèmica un atzucac amb perfils molt perversos i viscerals.
 
Sobre la taula hi ha una qüestió laboral, indubtablement. Però també política. I generacional, com ha quedat palès en les dificultats -finalment salvades amb bastant dignitat- de la Unió de Periodistes per consensuar un document que no tanque la porta a la incorporació en un futur ens de les noves fornades de professionals i tinga en compte al mateix temps els drets de les persones que han estat allà treballant. Uns pocs treballadors de la casa es donaren de baixa de l'associació. Perquè, per a ells, el retorn a RTVV és innegociable. Pensen que han de tornar tots i, a continuació, fer un ERO de redimensionament que descompte baixes incentivades, prejubilacions, renúncies de gent que ja ha canviat d'activitat, etcètera. Sobre el que hi havia, construir. La resta, que espere.
 
El que vénen a dir és que documents com el de la Unió de Periodistes són una manera de dir "vés-te'n tu que em pose jo". Això em sembla bastant insultant. Per als nous professionals i, també, per als centenars de periodistes i tècnics valencians que havien de treballar durant aquests anys en el sector privat en condicions infinitament més precàries que les de Canal 9 i que no tingueren la sort d'aprovar un procés de selecció, no tenien padrí o no saberen aprofitar les escletxes que, de tant en tant, s'obrien. O, simplement, pensaven que en altres llocs es podia fer una carrera professional digna. Amb hipoteques, però no aquelles de la bota omnímoda del PP. Aquella experiència de la precarietat estava a anys llum dels horaris i els sous de RTVV, la qual cosa explica l'immobilisme i conformisme de molta gent a la casa. Fora de Burjassot feia molt de fred. I és humà que passara el que va passar. Conec gent que això no ho va suportar i va preferir el fred per preservar la seua salut mental. D'això no es parla. Com tampoc dels centenars de companys que han estat acomiadats del sector privat però no tenen un lobby de pressió darrere. Professionals, per cert, amb admirables currículums.
 
Tot açò ve a tomb d'un article publicat pel meu company Víctor Maceda que qüestionava la manera en què un petit sector dels treballadors estaven enfocant la qüestió, fent de lobby durant tota la campanya i la precampanya, pressionant els partits, envaint les xarxes socials i efectuant mobilitzacions contra el PP. Una activitat que contrasta amb la passivitat en el passat de molta gent. No vull generalitzar i, per això, voldria deixar-ho així.
 
L'article, com era d'esperar, generà moltes opinions en contra. Però algunes han estat d'una virulència i una visceralitat forassenyada. Sovint no estic d'acord amb el meu company. Tenim visions diferents sobre moltes coses. En aquest cas, però, coincidisc en no entendre el comportament d'un sector dels ex-treballadors de Canal 9 que, al nostre entendre, estan confonent la mobilització contínua amb un èmfasi excessiu en què no s'oblide "lo mío", que és molt important. Ho és. Sense dubte. El País Valencià necessita que torne la radiotelevisió pública. Però s'hauran de marcar regles noves, nous plantejaments. I el mestissatge serà imprescindible. Els temes laborals són molt importants, però ací estem parlant de política. I quan molts treballadors plantegen que torne RTVV, el que estan dient és que torne el seu lloc de treball. Hi ha una barreja entre política i interès personal legítim. Però s'hauran de posar sobre la balança moltes més coses.
 
I no és un problema de superioritat moral -ningú, començant per mi, no està lliure de pecat- però en aquella casa passaren moltes coses que la societat valenciana no pot oblidar tan fàcilment. Els treballadors, durant l'infame procés de negociació de l'ERO i de tancament, patiren un enorme peatge personal. Insuportable. A alguns els costà la salut i, fins i tot, la vida. Ho sé perquè tinc molts amics en RTVV. Això tampoc no es pot obviar, el seu dolor pel drama és el nostre. Un procés matusser, abominable. Jo em vaig solidaritzar amb els treballadors diverses vegades, en antena, davant els micròfons de Ràdio 9. Però l'empatia i solidaritat no obliga a deixar de parlar de moltes més coses. Fins i tot, de començar de zero, si s'escau. Debatem. No serà l'única cosa que haurà de començar de nou. I, sent molt important, tampoc no serà l'únic repte difícil d'un hipotètic nou govern. La televisió pública, per molt que ens entestem els periodistes, tampoc no és el centre de l'univers.
 
Hi ha molts ex treballadors que han tingut una actitud molt constructiva, que han començat a fer unes altres coses, que han obert nous camins laborals. Que tenen la legítima esperança que, potser un dia, podran tornar-hi. Que lluiten pel servei públic sent conscients, al mateix temps, que potser el seu temps ja ha passat. O no. Això es veurà. Jo no m'imagine la radiotelevisió valenciana sense algunes persones. Però, veritablement, la qüestió central és que aquest país necessita recuperar el servei públic audiovisual, amb qualitat, cura amb la llengua, pluralitat  de veritat. Amb la millor gent possible, amb experiència prèvia o no. El tema jurídic i laboral és un dels perfils de la qüestió. No LA qüestió.
 
Malauradament, si tot va com ha d'anar, el dia 25 ens trobarem amb un panorama demolidor en molts aspectes. Hi ha hagut moltes víctimes, metafòriques i reals. La reconstrucció serà dura. I molta gent farà pressió. Ací no pot haver discursos únics i qüestions intocables.


(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat