Passió per Espanya


Quasi de manera simultània a la gestació per part del Parlament de Catalunya d'un decret que enceta el procés de desconnexió amb Espanya, al País Valencià es tancava un pacte per a les eleccions generals entre Compromís i Podem a major glòria dels interessos electorals d'una marca estatal i, amb matisos, dels moviments estratègics a mitjan termini del sector de la coalició -Iniciativa, bàsicament- partidari de tancar un acord amb la formació de Pablo Iglesias. La lectura de pinzell gros és que el valencianisme representat pel Bloc i per un sector de la ciutadania del País Valencià ha perdut l'enèsima batalla.
 
Ni tan sols la proposta del president de les Corts, Enric Morera, d'una plataforma d'ampli espectre que justificara el pacte ha estat possible perquè, per una vegada, les pulsions suïcides d'Esquerra Unida eren plenament justificades: ni Podem ni Iniciativa tenien intenció de sumar els esquerrans a l'acord. D'ací, la manca de concreció en la proposta i absència de generositat en l'oferiment de llocs en llista. Per als de Marga Sanz, excloure's del pacte era una qüestió de dignitat, però també un pas endavant cap a la liquidació. Per al Bloc, un guirigall intern que sols podran calmar els resultats electorals el 20D. Si són bons, és clar. Però ja és simptomàtic que els grans defensors de la inclusió d'Esquerra Unida en l'acord hagen estat els dirigents valencianistes per acomodar el pacte a les diferents votacions internes, no com a concepte. La qüestió, d'alguna manera, ha tornat a la casella d'eixida. Mónica Oltra ha tornat a guanyar després de llançar un pols fins el final. Acabant la partida, Morera presentà una basa guanyadora, una eixida digna. Amb el gong final, però, molts dels seus li demanen explicacions.
 
Allò significatiu és que, tal vegada, aquesta negociació retrate com poques vegades s'ha fet les circumstàncies d'un País que mai s'ha pres seriosament a si mateix, que pren les decisions en funció del context estatal. Un reflex de les pulsions que es mouen en la societat valenciana, capaç de donar suport massivament una marca estricament valenciana en les eleccions locals i autonòmiques per a, previsiblement, fugir després a cor què vols cap a unes altres opcions polítiques en els comicis generals. Cap a Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera. Cap a Alberto Garzón, fins i tot. Aquella era la dolorosa teoria que atiava el pacte entre Compromís i Podem. Però tampoc no li hem donat l'oportunitat a Compromís de desmentir-la presentant-se en solitari als comicis, fent marca, visualitzant que hi ha una alternativa autòctona, una altra manera de presentar-se davant Espanya. I una vegada en el Congrés, a ningú no crec que li escandalitzara sumar forces amb Podem. Fer-ho de partida, tanmateix, condiciona massa aquella visibilitat. Des del punt de vista valencià, no semblava tan urgent, tot plegat. El paper valencià a Madrid continuarà sent confús, incert.
 
Això és el que sembla cada vegada que hi ha una excursió a la capital de l'Estat. Perquè el president de la Generalitat, Ximo Puig, trobe algun ressò en els mitjans espanyols, ha de parlar de Catalunya i fer-ho en uns termes diferents als del seu cap de files. Tot i que siga en una qüestió de matís. Si és així, a Puig el trauran i no precisament per dir-li bonic. Una manera de marcar territori, fer-se lloc i, si hi ha molta sort, obrir alguna petita escletxa amb els temes propis. Però no deixa de ser un altre símptoma de la nostra inexistència més enllà del circuit de Xest, les platges, el sol o les fugaces aparicions de l'estrella Oltra en el firmament mediàtic madrileny.
 
Hi ha més: el resultat de les eleccions generals pot condicionar la sorprenent estabilitat, fins ara, del pacte autonòmic. Una de les intencions declarades del pacte, per part d'Iniciativa, és superar en vots al PSPV-PSOE, fer una demostració de força. I, en el camp contrari, ningú no amaga que un possible pacte entre PSOE i Ciutadans per evacuar Mariano Rajoy de la Moncloa situaria el pacte valencià en una curiosa disjuntiva. Aquesta dependència del que passe a Madrid és, per a molts valencians que havien dipositat totes les seues esperances en el pacte, una pertorbadora amenaça. Una cosa és comprar-li a Carolina Punset les seues propostes ecologistes o socials i, una altra, és generar un nou govern al qual Ciutadans tinga influència. Ja estigué a punt de passar durant la negociació del pacte del Botànic.
 
Tornant al principi, i fetes totes les valoracions i consideracions, a les properes eleccions generals no hi haurà papereta valenciana. Una passió col·lectiva per Espanya malaltissa i, pel que es va veient, incurable.


(sotalacreueta.blogspot.com)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat