El vot conservador no falla quasi mai. En les grans fites històriques, fa un pas endavant, s’aglutina i mobilitza. És un vot oblidadís. Relativitza els danys col·laterals i s’activa per evitar el que considera mals més grans. El vot progressista és deixat en alguns casos, derrotista i concloent, i molt analític en uns altres, posa èmfasi en les contradiccions. Recorda i penalitza. Té vocaciópunk. I és un punt sectari. El seu estómac és procliu a digerir malament les coalicions.
En política, sis mesos són un univers. Ho oblidaven aquells que auguraven que la repetició de les eleccions estatals produiria uns resultats calcats. Des d’aleshores, hi ha hagut negociacions i fotografies. Afirmacions i negacions. Errades i omissions. I el món ha canviat: s’ha accentuat la crisi dels refugiats, la sensació d’enfonsament. Donald Trump podria tenir en un futur el botó nuclear. I Gran Bretanya votava per l’eixida de la Unió Europea unes poques hores abans dels comicis a Espanya.
És un trasbals. Conceptes com “vot ocult” i “bipartidisme”, que creiem desterrats, tornen a la primera línia del front. Les enquestes electorals salten fetes miques. I triomfa, no per casualitat, la campanya més eficaç: la de l’Espanya rural, conservadora, la del carxofar i la vaqueria, la del caminant no molt engrescador però confiable, previsible. “En tiempo de tribulación, no hacer mudanza”, diu el refrany castellà. La previsibilitat com a valor refugi en temps d’inestabilitat. Això funciona. I insultar o menystenir la gent gran, el pensionista de Ciudad Real o el jubilat de Badajoz, no ho canviarà. A més de ser una actitud molt mediocre i revengista.
Hi ha en la unanimitat de les enquestes equivocades components per alimentar teories conspiratives. Però existeixen explicacions més fàcils, menys elaborades. Podríem parlar del votant dimissionari aquell que ha restat a casa o ha optat per opcions específiques com el PACMA (284.848 vots, poca broma). Tot i que, per primera vegada en la història de la democràcia, l’esquerra tenia a tocar de mà ser la segona força més votada (l’ajornat sorpasso de Julio Anguita), a l’hora de la veritat milers de persones han decidit que aquella pel·lícula no anava amb ells.
Pablo Iglesias i la seua arrogància han tingut a veure, segurament. L’optimisme vaporós de Mónica Oltra i la seua inenarrable “matria”. El patriotisme de nova generació. Les banderes republicanes i comunistes exhibides en els mítings de la coalició, esmolant el perfil moderat d’Alberto Garzón. El moderat però incòmode valencianisme, encara. Les sobreactuacions. Les batzegades ideològiques, aquell voler pouar d’aquí i d’allà i de més enllà. Les velles ferides. El dret a decidir de Catalunya. El no voler en la teua papereta a uns o altres. Les primeres decisions controvertides dels ajuntaments del canvi. Qui ho pot saber. Tot això i allò. Si es burxava a consciència, cadascun dels vots potencials del canvi podia trobar desenes de raons plausibles per dimitir. Totes respectables.
El preu d’aquesta dimissió, tanmateix, serà molt alt. Posa en quarantena la regeneració, blanqueja la corrupció i la manca d’ètica (imagineu el conspirador Jorge Fernández Díaz repetint com a ministre), ajorna una altra generació els canvis constitucionals, que no eren senzills, les veritables transformacions econòmiques i socials. Marca una direcció a Europa, la senda “correcta” dels mercats i dels grans consells d’administració. Dibuixa una Espanya monolítica i panxacontenta, pagada d’ella mateixa i de la seua mediocritat. Expulsa definitivament a Catalunya. “Yo soy español, español”, cantaven els seguidors del PP davant la seu de Génova.
El resultat té conseqüències també al País Valencià. Donà alè al PP i posa contra les cordes un govern, el del Pacte del Botànic, que amb limitacions i prevencions, no sempre justificades, havia capgirat la manera de governar. Potser el resultat d’aquestes eleccions prefigure el que passarà d’ací a tres anys. Potser s’ha votat en una altra clau. No ho podem saber. Potser a molts dels votants dimissionaris, de pell fina, tot això els és igual. Potser no, després de contemplar el resultat en tota la seua magnitud.
