Manuel S. Jardí
Els calendaris, com els mecanismes que marquen els segons i els minuts en els rellotges, conformen un sistema que enregistra el pas del temps: dies, setmanes, mesos… Alhora, representen una alerta permanent sobre activitats rutinàries o planificades a les agendes: allà on s’hi fixa el que s’ha de fer i no convé oblidar. Els avanços tecnològics i els usos socials que se’n deriven han alterat els formats i els dissenys de calendaris i agendes, però les referències clàssiques perduren. Hi ha molta gent que encara s’aferra al rellotge de polsera, tot i haver estat desplaçat, ja fa molt de temps, per les múltiples prestacions del telèfon mòbil. Que ja és molt més que un telèfon mòbil. Sovint es tracta de no trencar amb la tradició, de la mateixa manera que hi ha gent que calcula l’euro en pessetes. Amb els calendaris passa aproximadament el mateix. Hi ha formats que van quedant-se obsolets al mateix ritme que la tecnologia imposa la seua llei innovadora i els esdeveniments socials irrompen amb una agenda que s’esdevé incompatible amb els escenaris emergents. Això no invalida del tot el model clàssic, com ho demostren els usos reivindicatius que han aplicat les famílies de Montserrat en la reclamació d’un transport escolar. Fins i tot Bankia n’ha editat un, de calendari, per a obsequiar als damnificats (abans clients), però aquest cas ens portaria a un altre debat pluridisciplinar, entre el doctor Freud i el codi penal.
La distància, o més exactament la divergència creixent entre els calendaris i agendes tradicionals, i els nous formats resultants de la societat del coneixement –per bé que ara i ací això del coneixement es tracte d’un bé escàs-, no només afecta als objectes, analògics o digitals, que ens situen en el marc de referència temporal. També aprofundeix en la contradicció resultant de les rutines establertes i les necessitats emergents. La situació és complexa, però també alarmant. La fallida financera provocada per una banda organitzada de delinqüents ha derivat en allò més paregut a un colp d’estat. A la velocitat que apliquen a la desfeta i amb el contingent d’inseguretat, empobriment, pèrdua de tota classe de drets i deteriorament de les condicions de vida de la major part de la ciutadania, en contrast amb l’enriquiment i el cinisme polític instal·lat a la banda dels colpistes, jo no em jugaria cinc cèntims a que 2013 transcorrerà amb un clima de resignació i de mobilització d’intensitats similars a l’any vençut. I és ací on trontollen els calendaris tradicionals i les agendes establertes.
És possible que des del poder econòmic, des dels majordoms governamentals, des de la Generalitat de la señorita Pepi’s i des de les més lleials oposicions, també emmalaltides d’una retòrica fal·laç, s’aferren a calendaris i tradicions –congressos, conferències polítiques, previsions electorals, discursos impossibles, cotxes oficials, inauguracions estratosfèriques, l’apassionant vida contemplativa dels melics dels partits…- que resulten extraterrestres en la vida real, que és la que es malviu al carrer.
Observen la cara de pomes agres de la gent. I a veure qui és capaç de demostrar, sobretot a la indignació intergeneracional que deserta cada dia de l’establishment, la vigència d’un sistema inhabilitat, amb un entramat institucional tan caducat com insolvent, i una agenda de previsions i de mentides que no s’aguanta de cap de les maneres. Això no ho arregla un calendari, ni reunint tota la galeria de personatges en pilotes o similars.
La distància, o més exactament la divergència creixent entre els calendaris i agendes tradicionals, i els nous formats resultants de la societat del coneixement –per bé que ara i ací això del coneixement es tracte d’un bé escàs-, no només afecta als objectes, analògics o digitals, que ens situen en el marc de referència temporal. També aprofundeix en la contradicció resultant de les rutines establertes i les necessitats emergents. La situació és complexa, però també alarmant. La fallida financera provocada per una banda organitzada de delinqüents ha derivat en allò més paregut a un colp d’estat. A la velocitat que apliquen a la desfeta i amb el contingent d’inseguretat, empobriment, pèrdua de tota classe de drets i deteriorament de les condicions de vida de la major part de la ciutadania, en contrast amb l’enriquiment i el cinisme polític instal·lat a la banda dels colpistes, jo no em jugaria cinc cèntims a que 2013 transcorrerà amb un clima de resignació i de mobilització d’intensitats similars a l’any vençut. I és ací on trontollen els calendaris tradicionals i les agendes establertes.
És possible que des del poder econòmic, des dels majordoms governamentals, des de la Generalitat de la señorita Pepi’s i des de les més lleials oposicions, també emmalaltides d’una retòrica fal·laç, s’aferren a calendaris i tradicions –congressos, conferències polítiques, previsions electorals, discursos impossibles, cotxes oficials, inauguracions estratosfèriques, l’apassionant vida contemplativa dels melics dels partits…- que resulten extraterrestres en la vida real, que és la que es malviu al carrer.
Observen la cara de pomes agres de la gent. I a veure qui és capaç de demostrar, sobretot a la indignació intergeneracional que deserta cada dia de l’establishment, la vigència d’un sistema inhabilitat, amb un entramat institucional tan caducat com insolvent, i una agenda de previsions i de mentides que no s’aguanta de cap de les maneres. Això no ho arregla un calendari, ni reunint tota la galeria de personatges en pilotes o similars.
