El senyor Duran és el mateix que habita bona part de l’any a una selecta habitació de l’hotel Palace de Madrid, gràcies a la seua condició de diputat en el Congrés i mitjancer en tota classe de negocis. També és el mateix que anhela ser ministre (d’Espanya), no importa amb quin govern: de dreta incivilitzada, de dreta civilitzada o de dreta inqualificable, però ministre. I, en fi, és el mateix que aprofita el pastisset que demostra els delictes comesos pel seu partit alhora que evita la presó als delinqüents, per a insultar la intel·ligència de la ciutadania damnificada. El Cas Pallerols permetia que els diners destinats a la formació de desocupats es desviara als comptes d’UDC i a les butxaques d’alguns dels seus directius. I no retornaran fins a l’últim cèntim furtat. El Cas Solidaritat, per exemple, ens toca de més a prop: és el que omplia butxaques i finançava pisos amb els diners que havien de socórrer els damnificats d’Haití. Ja ho explicarà, quan li toque, si li toca algun dia, l’ex conseller Rafael Blasco. El Cas Pallerols és tan il·lustratiu com el Cas Palau, el Cas Gürtel, l’esplèndid catàleg de casos que recorren els tribunals del País Valencià, els de Madrid i tots els que omplin el mapa de la corrupció. La que emergeix i la que ha prescrit per bé que també pertany a la història recent. Els detalls els poden trobar a les hemeroteques o només punxant-li al senyor Google. N’hi ha per a donar i vendre des de fa més de 30 anys.
Tres dècades llargues han sigut insuficients per a acabar amb l’opacitat i la corrupció practicada des dels partits polítics. No afecta a tots per igual ni amb la mateixa intensitat, certament, però segueix estant una qüestió pendent i, amb el règim instituït, sense massa expectatives de resolució. El finançament dels partits –i de les fundacions associades- explica, també en bona part, altres desfetes, com ara la voladura de les caixes d’estalvi a petició de part (la banca privada). Finalment ho han aconseguit. O el fracàs i la genuflexió davant la tragèdia dels desnonaments. O… El joc de complicitats ens situa davant un problema majúscul en què les raboses són les responsables del galliner. I així, no només queda garantida la impunitat, sinó que hem de suportar el maltractament afegit quan –encara- volen fer-nos creure que els partits, els seus partits, continuen finançant-s’hi a base de rifes i quotes de la militància més íntegra i apassionada. Que augmenta gràcies a les cues que s’allarguen davant les seus respectives, com si es tractés d’un allistament per a embarcar-se a la guerra de Cuba. Des de l’època del cas Flick fins a la pròxima sessió dels tribunals, més de 30 anys de partitocràcia ens insulten. I amenacen amb l’eternitat si no ho parem. Perquè, si ha de ser per ells, anem venuts.
