Una de les frases cèlebres de Johan Cruyff que han alimentat l’allau d’imitadors del seu castellà saludablement estrambòtic, afirmava: “fútbol es fútbol”. Més enllà de l’anècdota, una dita tan simple conté tota una manera d’entendre i de viure un dels esports més multitudinaris del planeta. Fins ara. Al País Valencià, bressol de tota classe de tòpics i estereotips, fins i tot un teorema senzill i fàcil d’entendre com el que resumia Cruyff en una frase rodona acaba esmicolat. Al País Valencià, futbol no és futbol, perquè –també- és una forma de corrupció i de tirar-li mà al pressupost públic amb una impunitat a prova de jutges, fiscals, FBI, CSI Miami, NCSI i tota la nòmina dels herois de Marvel. Mentre la Generalitat que fa com que presideix Alberto Fabra aplica amb submissió i acarnissament tota classe d’expedients d’acomiadament laboral a les empreses públiques, i continua amb les retallades i el desmantellament de les estructures públiques que hauria de defensar si en cap moment s’haguera cregut això de l’autonomia que li paga la nòmina; mentre Fabra i el seu entorn patibulari s’agarren al càrrec i intenten dissimular com si no tingueren res a veure amb la tragèdia social que ens enfonsa i empobreix criminalment, mentre tot això passa, la tresoreria pública, o el que quede, afronta dramàticament les conseqüències de les pràctiques que els mandataris han cultivat amb impunitat delictiva. No hi ha diners per endreçar i dignificar les empreses públiques, l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials que dinamiten dia sí, dia també. Però segueix havent barra lliure per a les societats anònimes esportives, això que popularment es coneix com els clubs de futbol.
La Generalitat valenciana, també ací, s’ha posat fora de la llei. Ja fan tard els partits polítics i l’entramat cívic supervivent per a demanar comptes judicials pel malbaratament de cabals públics i les complicitats mantingudes per aquestes empreses privades –les del futbol- en què cap accionista ni directiu respon amb el seu patrimoni de la ruïna perpetrada. Però és la Generalitat la que ha avalat els crèdits als insolvents. A què esperen per inhabilitar càrrecs públics i interventors responsables de la fallida? Per què no els ha caigut la cara de vergonya a tots eixos polítics –també de la lleial oposició- que en lloc de defensar els interessos públics s’han agenollat (per por o per patriotisme d’aldarull) davant d’una banda insaciable que mai ha dubtat a fer servir mètodes feixistes per a coaccionar els poders públics i continuar extorsionant pressupost i patrimoni públic?
La magnitud del despropòsit, de moment, s’apropa als cent milions d’euros. Són els avals pels crèdits que entitats i fundacions esportives deixen de pagar i, conseqüentment, han d’assumir els contribuents. Salvem la banca i salvem els senyors del futbol. El govern que llança a la desocupació treballadors públics i desmantella tota classe de serveis, ha d’assumir el deute –i la propietat- d’empreses privades en fallida: Valencia CF, Elche CF, Hércules de Alicante CF… I tot això sense comptar requalificacions urbanístiques i operacions municipals fosques a gust de la casa. Això sí que són gols i no els de Messi.
