Una oferta irresistible

Et vaig a fer una oferta irresistible. Amb aquesta rotunditat tiraven endavant les seues iniciatives grans homes de negocis de l’època daurada de Vito Genovese, Capone, Luciano i tants d’altres executius acostumats a fer propostes difícils de rebutjar. És clar que aquella classe d’assumptes eren a vida o mort. Així ho entenien les parts, de manera que la fórmula retòrica comportava sovint l’èxit de la proposta. El president de la Generalitat, Alberto Fabra, continua enfonsant-se, mèrits a banda, com a conseqüència dels mals consells. I no serà per manca d’assessors i de seguici protocolari, que entre tots els que pul·lulen pels pessebres oficials, n’hi ha més que l’exèrcit que va acompanyar Aníbal a les guerres púniques. Algú que de segur vol que desaparega ben aviat de l’organigrama polític –no vagen a pensar en altra classe d’opcions pròpiament sicilianes- li ha suggerit al president que aprofite la conjuntura –diguem-ho així- que es viu a Catalunya, per a atreure ‘inversions’ dels empresaris que es deixen temptar per la deslocalització, ni que siga a un parell d’hores de casa. Al senyor Fabra li han malvenut que el teixit empresarial de Catalunya es troba atemorit davant el procés que han engegat en el nostre veïnat de dalt del mapa cap a la independència.

Em perdonaran que no faça servir eufemismes estúpids com “dret a decidir” o collonades semblants. Efectivament, les grans corporacions amb domicili social a Catalunya –però amb tributs no sempre, ni en la justa mesura ingressats en aquesta demarcació-, expressen la lògica preocupació pel canvi que s’endevina, indefugible. No tant per la qüestió fronterera, sinó per la hipotètica pèrdua de privilegis, hegemonia i prebendes associades. Això no afecta al petit comerç, ni a la indústria exportadora, ni al que genèricament es coneix com economia productiva, que té poc a veure amb l’especulació vigent. Si al senyor Fabra li hagueren mostrat els sondeigs i les preferències majoritàries de l’opinió pública al nord del Sénia, probablement no hauria llançat una oferta amb què –novament- es posa en ridícul. De pas, el senyor Fabra i el govern tan futbolísticament valencià podrien fer l’esforç intel·lectual d’esbrinar per què la majoria del poble de Catalunya vol la independència i vora el cent per cent, arribat el cas, es declara respectuós amb el resultat de la consulta. Perquè, tot plegat, té a veure amb les conseqüències, agreujades per la delinqüència financera, d’un espoli fiscal i un assetjament cultural històrics, a càrrec d’un estat uniformitzador al servei d’una Espanya més falsa que un bitllet de 2 euros. En cas de dubte, consulten la legislació vigent, les balances fiscals que amaguen, el sistema de finançament autonòmic i les resistències numantines a qualsevol reforma que altere el repartiment del botí, l’escalafó dels privilegis i la processó del Corpus.

L’oferta deslocalitzadora del senyor Fabra és com incitar els presumptes empresaris fugissers de Catalunya a canviar d’amenaça: d’Herodes a Pilatos. Dit això, el que més crida l’atenció és que cap cortesà haja posat en antecedents al president de la Generalitat (i per extensió del Valencia CF). No cal atreure inversionistes que ja han comprat –i ben barates- les joies de la Corona. El Banc de València és de La Caixa i l’enfonsada Caja de Ahorros del Mediterráneo pertany, ai!, al Banc de Sabadell. Ara bé, és possible que el senyor Fabra confie a acollir, a l’estil d’Ikea, alguna granja de foets d’Olot o una botiga de vetes i fils de Terrassa. Si té a bé explicar-ho…