L’historiador Josep Fontana citava fa uns dies l’organització CorpWatch, dedicada a la denúncia de la corrupció empresarial. Sobre el cas Bárcenas, el web explicava que tres empreses constructores espanyoles van pagar més d’un milió d’euros al Partit Popular. La contraprestació va ser obra pública per valor superior als 14.000 milions (d’euros). Les empreses que cita el web són Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) de Barcelona, Obrascón Huarte Lain (OHL) y Sacyr Vallehermoso de Madrid.
El toxo ha sigut el gran protagonista de la bombolla, però a poc que fem un exercici d’abstracció podem albirar la magnitud dels intercanvis. Perquè en el sumari Bárcenas apareix Mercadona i no precisament repartint rosquilletes o qualsevol oferta setmanal entre les bancades del PP. Hi ha, naturalment, la banca privada, la que habilita crèdits als partits i els perdona el deute quan exhibeixen insolvència material (la insolvència moral és impossible d’amagar i de perdonar).
La banca és un altre actor principal en tota aquesta comèdia. Podem estendre la sospita –ens sobra legitimitat i raó a aquestes alçades de l’estafa- cap a grans grups editorials, cadenes de superfícies comercials, per descomptat els oligopolis energètics que reserven substancioses nòmines remunerades quan caduquen els dirigents polítics de la primera línia d’exhibició pública… i poden afegir tots aquells segments d’activitat industrial o de serveis. Pregunta per a periodistes encuriosits, valga la redundància: han substituït les consultores a les constructores en el ‘domund’ partitocràtic?
Els lladregots de la Gürtel i resta del catàleg aniran desfilant per la passarel·la pública, a mesura que la Justícia i la recerca periodística ens il·lustren sobre la magnitud del saqueig. Però no oblidem que la part del lleó cal buscar-la en el compte de resultats i en els dividends que els reporta la corrupció als accionistes de les empreses donants. I l’intercanvi, si bé ho mirem, no només es produeix en allò que apareix al Boletín Oficial del Estado o en els diaris i actes oficials de les administracions autonòmiques, perifèriques o locals. Ací només podem apreciar una part substancial del pastís. Una part molt substancial, per cert: obres públiques, llibres de text, tarifes energètiques, la reforma laboral, els horaris comercials i obertures en dies festius, llicències industrials, reglaments d’importació i exportació a benefici de part…
Hi ha una altra dimensió del pastís que no apareix en les disposicions publicades en el paper timbrat. El benefici no és precisament solt de butxaca. Absència de legislació sobre paradisos fiscals, de persecució del frau, de penalització de la delinqüència financera… vagen afegint tot allò que falta i a veure com se’ls queda el cos.
