Quan la corrupció feia córrer els diners i accentuava l’efecte d’emmirallament mentre ens furtaven la cartera, la propaganda contribuïa decisivament a arrodonir l’operació. Però la delinqüència financera ha despullat els fonaments neoliberals i la devastació anul·la irremissiblement els efectes d’un entramat mediàtic que s’entesta, encara, a distreure’ns embolant catxirulos. La indignació augmenta i, a mesura que els partits polítics instal·lats en el sistema subhasten la supervivència al manteniment d’un règim que grinyola, el búnquer ja no dissimula la funció de refugi. D’últim refugi davant l’allau que més tard o més d’hora els tombarà. Amagats i atrinxerats, hi ha polítics que cada dia fan mans i mànegues per evitar el contacte amb el carrer, no fóra cas que un bany de realitat els ofegue.
El tardofranquisme i els inicis d’allò que van anomenar la transició democràtica va incorporar el búnquer al vocabulari popular. El búnquer identifica, entre altres fortificacions, aquelles de ferro i formigó on s’atrinxeraven les tropes alemanyes per resistir l’avanç de les tropes aliades. Per analogia, el búnquer s’associava, a punt de caducar biològicament el dictador, als sectors socials i polítics més retardataris, pre-moderns i resistents als processos de democratització i de restabliment de les mínimes llibertats segades pel franquisme. El búnquer, ara i ací, acull una dreta amb la moral de ferro i formigó, però insolvent allà on fa com que governa, perquè no només demostra la incapacitat per a resoldre les urgències de la ciutadania, sinó que la submissió davant el colp d’estat financer la situa enfront de la majoria social. El búnquer, fa 40 anys i ara mateix, ressorgeix. És ací que s’atrinxeren els majordoms del poder, mentre defugen la realitat i intenten perpetuar-s’hi a l’univers de la metafísica. A cada dia que passa, el búnquer identifica més i més els subjectes del règim que acull, tot i que no puga amagar el patetisme que llueixen.
Dijous de matí, plujós i fred, es va inaugurar la Fira del Llibre de València. (Que ningú no deixe d’anar i, sobretot, compren llibres encara que sovintegen, afortunats, la llibreria del poble, del barri o de la ciutat). En altres èpoques hi havia colzades en la desfilada protocol·lària i un punt hipòcrita que recorria les casetes de la Fira en els jardins dels Vivers. Enguany el seguici era curt. La crisi no val com a pretext, perquè les nòmines institucionals permeten de llarg l’adquisició de literatura. Cosa distinta és que els llibres, la cultura, els provoque urticària. Què passa? Passa que estan amagats i la protecció del búnquer els evita haver-se d’arriscar a escoltar-se veritats i altres espontaneïtats d’una ciutadania que els gira l’esquena. Potser la cosa anirà bé i tranquil·la, però no hi ha res segur. Quina por! A l’obertura de la festa del llibre hi havia, com és natural, qualificada representació dels partits polítics de l’esquerra. I de la Universitat de València –rector i vicerector- Però el règim va enviar una representació de sisena fila de l’organigrama. Ni president de la Generalitat; ni consellera d’Educació i Cultura; ni alcaldessa de València; ni delegada del govern; ni president de la diputació; ni cap ministre de pas, ni… Qui va fer el tràmit? Dues regidores de l’ajuntament de València: Mayrén Beneyto i María Jesús Puchalt, aquesta de part de la diputació. I de la primera institució autonòmica, un tal Rafael Ripoll, secretari autonòmic de cultura. Tres intervencions tan breus i desballestades com prescindibles, després d’haver escoltat David Cases, el president del Gremi de Llibrers. Probablement s’equivocaren i els discursos estaven confeccionats per a la clausura d’un congrés de venedors de neveres. Tant s’hi val. Allò que evidencien aquests comportaments a és que el règim s’ha atrinxerat en el búnquer i al DVD només tenen Der untergang (L’enfonsament), la pel·lícula en què Bruno Ganz interpretava el final d’un Hitler amagar al búnquer.
