Açò ja ho hem vist

18 maig 2013 01:00h
Hi ha una expressió en francès, “Déjà vu”, que ens aproxima a la realitat més crua que patim. Significa, literalment, “ja vist” i descriu l’experiència de sentir que s’ha estat testimoni o s’ha experimentat prèviament una situació nova. Aquesta vivència, per dir-ho així, sol anar acompanyada d’una sensació convincent de familiaritat, alhora que d’estranyesa. Ens agradaria pensar que es tracta del record o els efectes mal dissipats d’un somni, encara que persisteix la sensació inquietant que l’experiència en qüestió va ocórrer. Per això el “Déjà vu”. Per acabar l’explicació empírica, el concepte va ser encunyat per l’investigador francés Emile Boirac (1851-1917). No ve de quatre dies, per tant.

El règim que té com a ectoplasma de referència Mariano Rajoy acaba de promulgar un bunyol de llei ¿educativa?, la LOMCE, a la qual ningú no li aventura massa recorregut. Probablement ni el ministre calamitós que l’apadrina, l’impresentable Wert. A què obeeix la provocació de treure-la contra la majoria dels agents polítics i socials, i més important encara, contra la comunitat educativa de tot Espanya? (si us plau, excloguen del concepte ‘comunitat educativa’ l’església catòlica i la xarxa de negocis de l’escola privada que depreda els recursos públics). Hi ha, és clar, l’efecte pertorbador de la cortina de fum, ni que aprofite per a desviar l’atenció sobre urgències judicials, insolvències polítiques i ruïnes financeres, entre d’altres negocis bruts. La novetat, si cal subratllar-la, és que ja no atenen a les formes. No els importa mostrar-se al món sense maquillatges ni falses intencions. Si hi ha feixisme latent, que sure sense complexes. I si els ix de l’ànima, ja no paga la pena dissimular. La deserció de votants enganyats i decebuts del PP ja no els garanteix la permanència i, per tant, cal amarrar l’extrema dreta en un últim intent, desesperat però alliberador, de cohesionar la tropa. “Prietas las filas / recias, marciales / nuestras escuadras van / cara al mañana / que nos promete / patria, justicia y pan...”

Més enllà de la versió oficial que situa la religió (catòlica) a la mateixa alçada que les matemàtiques, allò que importa és la substància Cospedal: alliçonar els estudiants sobre quina és la nació (Espanya) i la resta d’un paquet doctrinari que ja es va viure als centres escolars després de la guerra civil espanyola, amb un resultat –“Atado y bien atado”-, a punt de trontollar per culpa dels excessos de la delinqüència financiera. Això demana la castellanització i la re-espanyolització dels continguts educatius. És o no, un “Déjà vu”?

Certament el colp d’estat de les finances no ha resseguit els patrons dels “pronunciamientos” i “cuartelazos” típics dels segles XIX i part del XX. Les formes canvien, però els rerefons, és a dir, el repartiment del pastís, no. De manera que davant l’evidència que fins i tot la democràcia representativa amb els sistemes electorals trucats trontolla i amenaça l’hegemonia, la caverna ha decidit mostrar-se amb enyorada autenticitat. Així, una peça com la delegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, tributa homenatge a la División Azul que va combatre per a Hitler i el govern de l’ectoplasma li aplaudeix el gest. O, si mirem a l’ermot valencià, heus ací Rafael Maluenda, un demòcrata de tota la vida (els franquistes mimetitzats en el paisatge de la transició adoptaven aquesta identitat), portaveu del PP a les descarrilades Corts Valencianes, esdevingut referent de la indigència intel·lectual. Maluenda i la caverna en ple intenten desesperadament ressuscitar els anticatalanistes que encara no reposen als panteons, perquè traguen llustre a l’arsenal i formen al toc de corneta. “Oigo, patria, tu aflicción...”

Les envestides contra l’esquerra que els pot desallotjar dels governs, maldecaps a banda, ens van a rejovenir vora 40 anys. Tot plegat, fa la sensació que ja ho hem vist. Caldria evitar repetir els errors i que, aquesta vegada, la cosa no s’acabe amb un “Déjà vu”.


 
next